i, king kong cosmopolita

No he tingut els nassos. Sabeu allo de "alla donde fueres haz lo que vieres"? Doncs jo, decidida i voluntariament, no...

Aquesta vegada no es tracta de temes escatologics, sino de l'altre esport local. El de posar-te la gorra i la samarreta d'uniforme i intentar ser el primer de 40 darrera la bandereta que un valent capdavanter mante alcada per damunt del cap. Quant mes nombros sigui el grup, mes merit te quanyar la primera posicio darrera la bandereta. El resultat son uns apilotonaments monocolors que avancen arrassant com exercits aixecant polseguera. El cap de setmana els exercits es multipliquen i la derrota esta assegurada. El millor que pots fer es reconeixer l'exces de valentia, rendir-te i abandonar, i, sobretot, no deixar que la idea de fer de turista en cap de setmana se't torni a creuar pel cap.
Sembla que aqui siguin impensables els tours individuals, espontanis i improvisats, i s'atabalen quan els dius que vas pel teu compte, aixi que es desviuen per solucionar-te el problema intentant vendre't un apassionat tour organitzat i uniformat, pero jo, amb tots els respectes, he decidit que aquesta experiencia me la salto !

Escapant de la bombolla de CO2 i dels centenars de gorres monocolor vam decidir anar a veure la famosa muralla xinesa. Aixo si, despres d'assegurar-nos que el cap de setmana havia passat!
Na Maggie ens havia recomanat vivament que deixessim correr el tram de muralla de Mutianyu perque es la destinacio preferida dels tours xinesos, i anessim directament a Badaling, a un parell d'hores cap al nord-oest de Pekin en transport public.
Posant a prova la nostra resistencia fisica vam pujar el que em van semblar milers de graons, fins arribar a la base de la muralla, i a partir d'aqui vam comencar a recorrer amunt i avall l'onejant muralla de 2000 anys d'edat. Es com una vella serpent de pedra que arriba mes lluny que la vista, quilometres i quilometres resseguint les crestes de les muntanyes, les crestes del mon.
Mao Zedong deia que "aquell qui no ha escalat la muralla xinesa encara no es un home complet". Jo, tot i no ser home, em sento prou plena, pero no puc evitar preguntar-me com deu ser aquesta majestuosa i infinita serpentina sobre un blanc brillant i fred...

Altre cop erem al tren, anavem cap a Shanghai.
La primera passejada ja et dona idea de ciutat de "vull mes", els gratacels es van alcant darrera, davant i entremig de les antigues construccions, modificant el perfil de la ciutat sense remordiments i a una velocitat imparable. Noves i extenses zones de moda a la ultima contrasten amb l'encara supervivent ciutat vella, i semblen competir per esdevenir les mes ambicioses cunes de les finances internacionals...

Buscant descansar de tant hustle and bustle vam anar a parar a Hangzhou, al sud-oest de Shanghai, per pedalar resseguint l'idil.lic Xi Hu (llac de l'oest) que Marco Polo havia arribat a comparar amb el paradis, i travessar els seus ponts de mitja lluma mentre el sol va caient.

L'endema volavem cap a la Xina anglesa, Hong Kong, destinacio final d'aquest llarg viatge.
Una vegada mes, sense reserva i, ara ja, amb vint quilos a l'esquena, vam comencar a caminar pels carrers de Kowloon a la recerca d'una habitacio. Pel que haviem llegit a la lonely, sabiem que el mes economic eren el que aqui anomenen mansions. Jo ja m'imaginava alguna cosa aixi con un bed and breakfast en una gran casa d'estil angles. Res mes lluny de la realitat!!
Les mansions aqui son edificis de disset pisos laberitics, bruts a mes no poder i decadents que alberguen tot tipus d'activitats, entre les quals la comercialatapeida i l"hotelera". Darrera de portes de barrots d'acer hi ha els hotels. Despres de la reixa, un passadis secundari et condueix a les habitacions, que son poc mes que cel.les de preso... Despres de recorrer de baixada aquesta especie de bronx i creuar-nos amb tots els seus personatges, des de la immensa mama negra fins el del turbant i la dent d'or, erem de nou a cap de carrer. I continuavem buscant. Despres d'un parell d'hores de veure que per aui tot era per l'estil vam atrevir-nos a preguntar al Holiday Inn que teniem al davant, resultat: 1600HK$.
Amb la cua entre cames vam tornar a una de les mansions i vam pagar per una de les cel.les. Tancats alla dins nomes ens van caler cinc minuts per decidir que l'endema el dedicariem a buscar un lloc millor.
Ben d'hora el mati seguent vam continuar l'exploracio per altres zones de Kowloon, a amb mes energia i esperanca vam comencar a preguntar aqui i alla. Jo no entenia perque la majoria dels retols bandera que anavem veient pel carrer anunciaven el preu de l'habitacio per hores. Fins que al cinque "hotel" que visitavem vam demanar veure l'habitacio. La dona va encendre el llum i la televisio que penjava d'una cantonada tambe es va engegar. Uns sons guturals em van fer aixecar la vista cap a la pantalla i tot d'una vaig caure de la figuera i vaig entendre el perque del preu/hora!! Ostres, de fet estava tant clar...Com havia pogut ser tant ingenua? O mes ben dit, com haviem pogut ser tant ingenus?
Aixo va ser el punt i final de la recerca, de sobte la nostra cel.la ens semblava perfecta.
Vam refugiar-nos en un Starbucks i amb un cappuccino delizioso al davant vam buscar el costat positiu de la situacio i vam arribar a la conclusio que, de fet, per fer turisme el millor es allotjar-se en una habitacio quant mes cutre millor, nomes obrir els ulls ja desitges sortir d'alla, i allargues el dia tant com pots per tornar tant tard com sigui possible a la reclusio. En fi...

Hong Kong es una cosa rara. No nomes per la seva historia i situacio politica dins de Xina, sino tambe per la seva composicio formal. D'una banda les illes, entre les quals la Hong Kong Island, i de l'altra la peninsula de Kowloon i New Territories.
HKIsland i Kowloon son els nuclis forts de Hong Kong, i tot i situar-se enfrontats i separats pel mar del sud, estan perfectament connectats per metro, ferrys i tunels per a la circulacio rodada, de fet, les dues parts treballen com una sola peca.
Tot i tenir funcions diferents (HKIsland financera i Kowloon comercial i residencial), tant passegis pels carrers de l'una o de l'altra pots respirar sempre l'ambient accentuadament cosmopolita i l'exageracio latent.

Kowloon m'esgota, botigues i mes botigues de cameres, telefons, Ipods, ordinadors, sabates, bolsos, joies... Tots, absolutament tots els carrers estan plagats de botigues, d'enormes cartells lluminosos i de mars de gent, es com un Portal de l'Angel la vigila de Nadal pero elevat a l'enesima potencia, i amb l'afegit de les mosque humanes, a cada dues passes (i no exagero) algu et posa davant del nas un nou flyer, que si de rellotges, que si de massatges, que si de restaurants... Es molt emprenyador, i fins i tot la persona mes serena, educada i calma del mon (lease Jetze) pot arribar a perdre la paciencia... Es desagradablement exagerat!
Finalment desemboques al Victoria Harbour i observes corpres la brutalitat de la facana de l'altra riba, la de la Hong Kong Island. Gratacels i mes gratacels, els uns mes alts que els altres s'enfilen gairabe fins el cim Victoria, llavors esborres la coirassa i t'imagines columnes de minuscules personetes movent-se amunt i avall al ritme dels negocis...



I ara, finalment des de la nostra habitacio d'hotel de 50.000 estrelles a la 17ena planta d'un dels gratacels amb vistes al mar de la Hong Kong Island faig balanc.
Han estat cinc mesos i mig de contrastos i sorpreses constants, de coneixer altres formes de viure i d'entendre la vida, de diferents maneres de riure, d'altres sabors i olors, de mes calor que fred i, de molt i molt caminar. A cada passa m'he fet mes rica, pero tambe mes avariciosa. M'adono que quant mes se, mes concient soc de la meva ignorancia, i vull mes. Un peix que es mossega la cua?

Gracies per haver-me llegit!!

Sandra

sense horitzo i 770 cigarrets

...el que no sabiem era que aquella carrespejada seguida de l'escopinada associada nomes era una petita mostra del que ens esperava. I es que per caminar pels carrers de Beijing s'ha de tenir destresa. Un background sonor t'acompanya constantment, es tracta d'uns potents jjjjjj que poden provenir de qualsevol coordenada. Si tens la sort de tenir bona oida i identifiques d'on venen, encara pots arribar a esbrinar, mentre li donen forma, quina direccio agafara l'escopinada i, aixi, esquivar-la. El que ja es mes dificil es sortejar els sipis que ja descansen al terra, sobretot si camines mirant cap amunt i a tota la novetat del que t'envolta. Pero com sempre, tot es questio de practica... Menys mal que al restaurant tenen la delicadesa de depositar la substancia al tovallo... Ara, del jjjjj mentre menges no te n'escapes !!

Pero deixant de banda els detallets, Beijing es una ciutat colossal on viuen quinze milions de persones (els mateixos milions que a tota Holanda, o el doble que a Catalunya !!) que no s'estan per histories quan es velluguen tots alhora de casa a la feina i de la feina a casa, i que no tenen pietat amb els que passagem embadalits, senzillament et travessen. Al metro, quan finalment has aconseguit comprar el bitllet senzill despres de que dos o tres se t'hagin colat amb tot el morro, sembla que la norma sigui: Entreu abans que surtin! I aixo encara quan et toca pujar al vago, pero quan et toca baixar, mes val que siguis mes rapid que ells i que estiguis preparat per empenyer contracorrent, sino, corres el risc d'anar a parar al final de la linia, i aixo pot ser molt i molt lluny d'on vols anar.
Probablement, la teva parada de metro queda a una mansana del teu desti, aixi que decideixes caminar. Despres de deu minuts pot ser que encara no hagis canviat d'illa. En el mapa tot sembla aprop, pero la realitat es una altra, tot es immens, tant que acabes esgotat de caminar i caminar, llavors o be seus al mig del carrer, o be segueixes caminant. Encara no he aconseguit entendre perque no hi ha ni un sol banc en tota la ciutat !

Beijing tampoc te horitzo. Tot i pujar al punt mes alt no he estat capac de trobar-lo. Al lloc on normalment el buscaries hi ha una massa d'aire blanquinosa o grisosa que difumina l'skyline. I es que la contaminacio es tal que diuen que es com si fumessis cada dia setanta cigarrets. Aixi que ja en porto 770! Realment, despres d'unes hores de caminar pels carrers pots notar el paladar raspos, brut. El cabell despres d'un dia d'haver-te'l rentat ja esta com si en fes tres. En comparacio, Bangkok era aire pur! I jo que feia dos mesos que no fumava...

El que si que te Beijing es una oferta infinita de centres i carrers comercials il.luminats amb neons de colors i pantalles lluminoses que ocupen facanes senceres. El shopping els encanta i les coses de marca els apassiona, pero encara els embogeix mes el producte d'imitacio. Aixi que l'esport local preferit (i el no tant local) es passejar-se pels malls superluxosos per clitxar el model de superfirma que interessa, i despres anar al Silk Street Market, la meca de la imitacio, per fer-se a mans el bolso Louis Vuitton, o els texans Victoria Beckham, o el trajo Armani o la pluma Mont Blanc, a un preu irrisori. S'ha de dir que les imitacions son increiblement fidels als originals.
Una nit estava comentant-li aixo mateix a la Maggie, una xinesa molt western que vam coneixer, perque realment m'al.lucinava que pogues existir una senyora industria de la imitacio i que els fabricats fossin tant ben calcats. Em va confirmar que efectivament hi ha industries que nomes es dediquen a aixo, i fins i tot em va explicar l'anecdota d'una amiga d'una amiga d'una amiga seva a la que li havien regalat un bolso Louis Vuitton (o una d'aquestes) pel seu aniversari. Pero despres d'uns dies es va adonar que la cremallera estava trencada, aixi que va anar a la botiga Luois Vuitton per a que li arreglessin. Els de la botiga li van dir que no es podia arreglar, aixi que li van donar un de nou, un d'original. En fi, creu-t'ho o no...

Tot aixo, les maneres, la contaminacio i l'oferta comercial, et ve a rebre nomes posar els peus a Beijing, i no esta malament, aixi el segon dia ja et pots dedicar a aspectes molt mes suggerents i interessants.

Un primer tast d'algun dels carrers de la ciutat et reporta rapidament intuicio d'enormitat i complexitat, i necessitat d'orientacio i comprensio. Per aixo el Beijing Planning Exhibition Hall es de gran ajuda per agafar mides i entendre com s'organitza aquesta bestia en ebullicio.
Una maqueta de gran escala que ocupa una sala d'uns 30x30 m o d'uns 40x40 m t'explica la ciutat amb una precisio exquisita, i un video en tres dimensions te n'explica la historia. Despres d'aquesta valuosa visita camines amb molta mes comprensio de conjunt.

Nomes el centre de Beijing ja mesura uns 12x10 km, i la totalitat deu fer uns 32x20.
Al centre del centre, al gran eix nord-sud, la ciutat prohibida es el "claustre" d'ancients edificis (s. XV) mes gran (1500x900 m) i mes ben preservat de Xina. Va ser residencia de dues dinasties d'emperadors, la Ming i la Qing, que es dedicaven a muntar-hi cerimonies, recepcions i banquets.
Avancant de sud a nord per l'eix central de la ciutat prohibida vas travessant diferents portes, halls i palaus de diferents nomenclatures i significats, com la porta de la pau celestial, el hall de la suprema harmonia, el palau de la tranquil.litat celestial, el palau de la tranquil.litat terrenal... mentre que als laterals hi trobes el hall de la cultivacio mental, el de la cultivacio del caracter, etc. Els entremigs son grandioses esplanades empedrades que contrasten amb la riquesa del treball de les dependencies perimetrals que configuren el claustre.
Mentre camines colpit per la solemnitat del cor de Pekin, la sensacio de "sense fi" et va envaint i et reconeixes a cada metre mes petit, quan de sobte t'adones que has arribat al jardi imperial...

Amb precisa obediencia a l'eix central de Pekin i a continuacio de la ciutat prohibida cap al sud, el Tiananmen Square, la placa mes gran i desertica del mon, ideada per l'encara adorat Mao Zedong al centre simbolic de l'univers xines, per projectar la grandesa i poder del partit comunista.
Ara ja ets minuscul, i des de la teva despullada insignificancia i gairabe empaurit, descobreixes que en aquesta "desertica" placa hi ha mil ulls que et miren des dels monstres de marcada inspiracio sovietica que flaquegen els laterals, i des de cameres de TV de circuit tancat. Mao et vigila omnipresent.
Reemprens la respiracio i busques refugi. Al cafe, una vegada i una altra "love story" se't va ficant al cervell com un disc ratllat. Pero que es tot aixo??
Amb un esforc que aconsegueix superar l'estat de xoc i el cansament, recuperes les mides i escapes del centre de l'univers. Camines allunyan-te de l'eix de control i et deixes perdre per carrerons d'escala humana. El mon no s'havia aturat. Els carrers segueixen sent polsagosos i les gents continuen bullint els ous al carrer, rostint el pinxos de carn, picant el ferro, capiant les claus, venent la fruita i, escopint. Quina delicia!

Tantes emocions requerien una pausa refrescant, una bona cervesa. Per una unanimitat esclafant, na Becky, en Jetze i jo vam decidir agafar un taxi que ens portes. Vam senyalar el mapa amb el dit i vam dir al taxista: aqui.
Nomes mitj'hora ens separava d'occident! Alemanys, anglesos i italians passejant pels carrers, entrant i sortint dels bars... Pero aquests no son turistes, aquests no estan de pas. I es que haviem anat a parar a Sanlitun, l'area de les ambaixades. Tenia sentit.
Esgotats, despres d'una rapida exploracio de la zona, i despres del llarg dia, vam escollir la terrasseta del mexica, i sense complexes vam demanar un burrito cadascu i les somniades cerveses. Despres de nomes cinc minuts, na Maggie (la xinesa occidentalitzada) i la Diana (l'alemanya) se'ns van asseure al costat, i la conversa va comencar immediatament. Despres de les presentacions i dels "quefem" vam comencar a parlar de Pekin i de Xina, nosaltres de les primeres experiencies, i elles d'on anar a buscar-ne mes. Ens van parlar de costums, de controls, de censures, de JJOO, de politica i d'economia des del punt de vista d'una que treballa per les Nacions Unides a Pekin, i de l'altra que ha viscut entre orient i occident. El nostre background s'anava ampliant i comencavem a entendre una mica millor de que va el joc aqui.

L'endema del dia de monumentalitat que haviem tingut vam decidir que ens anava mes l'escala humana i vam anar a passejar-nos pels "hutongs".
Durant la dinastia Qing i despres de la destruccio de gran part de Beijing, la ciutat va ser redissenyada a base d'hutongs. Son barris amb l'acces principal sempre al sud com a proteccio contra les forces negatives del nord (feng shui) -aqui son felicos quan perden el nord-, i amb casetes d'un sol nivell (sobretot mai mes alcada que les construccions de la ciutat prohibida) fetes a base de mao gris, i amb la porta sempre pintada de color vermell (bona sort). Moltes d'aquestes cases no tenen ni aigua corrent, per aixo en un hutong sempre hi ha un nucli de lavabos publics (que desitjaries no haver hagut d'utilitzar...).
Els estrets i retranquejants carrerons estan farcits d'estris, bicicletes, carros, roba estesa i poca activitat. Les olors i pudors es barregen i generen unes flaires que sembla que de tant en tant es desprenguin del terra i se t'infiltrin pels forats nasals... Tot i l'austeritat, pobresa, bruticia i pudor d'aquests barris, se'm va fer agradable passejar-hi, i la sensacio de saber per on hi entraras pero no per on passaras i encara menys per on sortiras, encara em feia mes curiosa.
Quin brutal contrast entre aquests conjunts antics i la dominancia dels gratacels i dels novissims i estrambotics edificis que s'erigeixen per tot arreu! Quin contrast d'escales fisiques, economiques i socials!

Tant de contrast ens va comencar a generar de nou la necessitat de visio de conjunt per ajuntar totes les peces altra vegada. Vam tornar a l'eix central, pero aquest cop al nord de la ciutat prohibida, al Jingshan park, que s'esten sobre un turo. Vam pujar fins dalt de tot, la ciutat prohibida s'estenia als nostres peus, i a banda i banda d'aquesta podiem identificar els hutongs. En les llunyanies s'adivinaven, flotant en una boira bruta, coses que ens van semblar gratacels...

ni hao, ni hao

...Xina, em queda per veure XINA.

Dos dies i dues nits en tren separen Ha Noi de Beijing, o tres mil quilometres, o dos mil cinc cents minuts...
Despres d'un parell d'hores d'espera vam pujar al tren i un cop a la cabina vam coneixer els nostres companys de viatge: na Becky, una comptable americana de Chicago, i n'Eric, un comercial xines ciutada de Ha Noi. De seguida n'Eric va treure el seu termo i va preparar te per als quatre. Vam comencar a conversar, a explicar-nos les tipiques coses, d'on veniem i a on anavem, quina era la nostra vida als paisos respectius, si parlavem xines... Evidentment la darrera questio provenia del xines, de n'Eric. Ell, que parlava un angles perfecte, ens va dir que saber quatre senzilles paraules en xines ens facilitaria molt la vida a Xina, aixi que ens va comencar a ensenyar el mes basic i els tres vam comencar a repetir ni hao (hola), xiexie (gracies) i duoshao qian (quant costa?) sense parar, i a comptar de l'u al cinc, yi, er, san, si, wu, yi, er, san, si, wu. Ja ho teniem ! Em puc imaginar la fila que feiem, pero ja ho teniem !

A mitjanit vam arribar a la frontera, ens van fer baixar del tren per segellar la sortida de Vietnam i ens van fer pujar al tren xines. El tren xines era com un pastis de nata i maduixes, catifes, mantelets brodats, termo de plata i or... Res a veure amb l'austeritat del tren vietnames.
La policia va pujar al tren i va comencar a fer el control de rigor, l'Eric ja ens havia advertit de la serietat xinesa, pero fins que no ho vaig veure no vaig entendre ben be a que es referia. Mes rectes que un pal i amb cara de pomes agres, els policies ens van demanar els passaports i acte seguit van girar cua, ells i passaports. Despres d'una estona van tornar i van preguntar qui era l'holandes (jo ho trobava obvi pero...). En Jetze va respondre. Li van fer buidar la motxila i li van fer obrir fins el mes minuscul paquet. Quan van arribar a l'estutx dels CD's van comencar a preguntar-li que hi havia gravat, tot plegat en un xines impecable, menys mal que l'Eric era alla. Jo per dintre anava pensant -si ja s'esberen amb uns simples CD's, quan arribin al tio de les dues espases samurai... D'aqui no en sortirem ni dema...-
I efectivament, al cap d'una estona es va comencar a sentir rebombori, vaig treure el cap pel passadis i vaig veure sis policies amuntegats davant de la cabina de l'artista mirant-se al.lucinats les dues espases, i generant tota una successio de sons secs i monosil.labs per a mi del tot incomprensibles.
No se ben be com va acabar la cosa perque vaig preferir ser discreteta, pero encara vam estar aturats una llarga estona.
A les set del mati el tren es va aturar a Nanning i vam poder anar a passajar un parell d'hores. L'Eric es quedava aqui.

Cap al migdia un altre viatger va apareixer a la nostra cabina, en Xiao Bin, o en Bin Xiao, ara no ho se... I tant timid que semblava...
A l'hora de sopar vam anar en Jetze, na Becky i jo al vago restaurant, i acte seguit va apareixer en Xiao Bin i va seure amb nosaltres. De sobrte les cambreres van servir-nos menjar i vuit cerveses. En Xiao Bin ens convidava. No hi va haver manera de fer-lo baixar del burro, aixi que un cop liquidades les cervesess vam demanar una altra tanda, era el minim... Pero tampoc aquest cop ens va deixar pagar, despres d'insistir del dret i del reves que aquesta la pagavem nosaltres vam desistir. Va passar una noia amb un carro ple de menjar assecat i en Xiao va comprar-nos un paquet de vedella (crec...). Potser patia per si no menjavem... No ho se, nosaltres al.lucinavem.
En XB no parlava ni paraula d'angles, aixi que na Becky va treure el seu "point it", un desplegable amb tots els dibuixets de totes les coses que et calen per sobreviure, que si un pollastre, que si un doctor, que si un suc de taronja... Imagineu-vos el panorama, tots quatre assenyalant el que voliem dir i fent mimica, i ja tres cerveses al cos! Vam aprendre tres paraules mes en xines: pangjiao (amic), pijo (cervesa) i, of course, gambe (salut) !

Entrant a Beijing ens envoltaven blocs i mes blocs de pisos alts i massius, d'un estil comunista rabios, i una boira blanquinosa, aquesta vegada de pol.lucio. Nomes arribar a l'estacio de tren vam aconseguir un mapa de la ciutat. No seria tasca facil...
El taxista ens va rebre amb un eructe com un tro seguit d'una carrespejada i, finalment, d'una escopinada llancada des de la finestra a uns quants metres sobre el carrer...

Primeres intantanies a http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio

same same, but different...

Fa dies que tot sovint penso -apunta't les entrades-, pero els fets se succeeixen sense descans i, la veritat, penso en disfrutar el moment i escriure despres. I tot sons moments.
Fa mes de tres setmanes que no imprimeixo mirades, i en tot aquest temps ens hem mogut molt: hem tornat a Bangkok, hem saltat a Cambodia, l'hem creuada de baix a dalt i de dalt a baix en un temps record, hem recorregu tot Vietnam de sud a nord en un temps mes raonable, i hem tirat cap a XINA!

Despres de l'excursio per la selva pel nord de Tailandia vam tornar al campament base de Chiang Mai i ens vam apuntar a un curs de cuina tailandesa. Els meus plats van ser els millors amb diferencia, pero ara queda tant lluny ja, que no se si sere capac de reproduir-los... Per sort tinc una bona xuleta...

Dels tres dies que van seguir tinc poca cosa bona a dir.
Ens havien parlat molt be de Pai, un poblet a les muntanyes de l'oest famos pel seu caracter hippie&easy going, aixi que vam agafar un minibus i ens hi vam plantar en nomes tres hores. Al cap de tres dies tornavem a ser al mateix minibus en direccio a Chiang Mai. D'entremig nomes recordo els nostres mals de panxa, les febrades, quatre parets i el lavabo... Sense comentaris...

Tot i viatjar amb un holandes, de vegades els plans no surten dels tot quadrats (sortosament...). Des de Chiang Mai segurament el mes logic hauria estat tirar cap a Laos, pero tambe hi havia Cambodia i els temples d'Angkor Wat, i Vietnam, i Xina... Haviem de descartar, i tot i que molt a contracor, Laos va ser els nominat i finalment l'eliminat... Tot plegat, una excusa per tornar per aquestes latituds.
Aixi que des del nord de Tailandia vam tornar a baixar a Bangkok per agafar l'avio cap a Cambodia i empapar-nos dels temples d'Angkor, al nord de Siem Reap.

Angkor Wat es una extensio brutal de magnificents temples de pedra (o el que en queda) que els reis hindus i budistes que es van anar succeint entre els segles VIII i XIII van encarregar construir en adoracio a cada uns dels seus diversos Deus. Vam necessitar tres dies sencers per visitar al voltant del 60% de la immensitat D'Angkor, i cada nou pas, cada nou temple ens va anar al.lucinant mes que l'anterior, el treball de la pedra, les proporcions de les construccions, l'entorn... Una descripcio meva seria totalment insuficient per dibuixar-vos aquesta meravella de la humanitat, aixi que aqui us deixo les imatges per a que us en feu una idea, tot i que fins i tot mitjancant aquestes he estat incapac de copcar la monumentalitat i l'essencia d'Angkor Wat. Si voleu mes haureu de fer un pensament ;-).

Marxavem de Cambodia despres de nomes una setmana per sumar una altra excusa per tornar per Indoxina... Despres de moltes hores de bus vam arribar a la frontera amb Vietnam i, millor o pitjor, la vam creuar i vam continuar cap a Saigon (oficialment Ho Chi Minh City), al sud de Vietnam. Quan hi vam arribar ja era fosc, i com sempre ens vam carregar la motxila a l'esquena i vam comencar a caminar a la recerca d'un hotel asequible i amb els minims. Despres de vint minuts d'esquivar obstacles i ofertes, i d'assimilar milers d'"olors" i milions de pitos simultanis enmig d'una calor insuportable, ja volia fugir d'alla. Pero no hi havia mes remei que seguir caminant (o intentar-ho). Tots els hotels superavem amb escreix el nostre pressupost i despres d'una hora encara buscavem. Finalment vam enfilar per un carrero i hi vam trobar, com caiguda del cel, una petita guest-house d'una familia que semblava molt agradable i polida. Haviem arribat!
Despres de refrescar-nos ens vam comencar a recuperar i de sobte ens vam adonar que teniem gana, aixi que vam tornar a fer immersio a la jungla. Es increible com canvia la percepcio del que t'envolta quan tens la panxa plena i un lloc confortable on deixar-te caure, de cop i volta tot aquell caos em semblava divertit i original.

Vaig dormir com un angelet fins que el cos va dir prou. Descansats, nets i alimentats vam sortir al carrer per veure amb la llum del dia on ens haviem ficat.
Ho Chi Minh, o, com els agrada a ells, Saigon, es una ciutat en efervecencia frenetica i continuada per la quan circulen uns cinc milions de motos, es la capital mundial de les motocicletes! No importa quina hora sigui, les motos son sempre les protagonistes del carrer, i en hora punta no hi ha ni un cm2 d'asfalt que no estigui folrat amb la catifa que conformen les motos i els cascs de colors dels conductors. Al principi, cada cop que haviem de creuar el carrer confessavem tots els pecats i ens encomanavem a la divina providencia, perque aqui no regna la llei del semafor.
Pero a base d'experiencia vam anar agafant-li la volta: cal creuar lentament i sense aturades, si pares l'has pifiada, que la cosa es posa crua, llavors entra en joc el contacte visual, mires als ulls dels conductor i tot seguit ell ja s'encarrega d'esquivar-te. Si el que hi ha damunt de la moto es una familia d'entre quatre i cinc components, llavors ets tu qui cedeix el pas, pero sempre sense aturar-te.
La vida a Saigon transcorre entre la moto, que serveix fins i tot per a fer la migdiada, i en cuclilles a la vorera. I es que la posicio preferida d'aquesta gent, quan no dormen, es estar ajupits en cuclilles, i en aquesta postura son capacos de fer-ho tot: cuinar, treballar, brodar, treure's els polls del cap els uns als altres...

Despres d'un parell de dies a Saigon vam decidir ampliar el radi de moviment per anar a veure els mercats flotants del Mekong Delta un dia, i les evidencies de la guerra de Vietnam a Cu Chi, un altre dia. La primera experiencia va ser, amb diferencia, molt mes agradable i refrescant que la segona.
Sota Cu Chi i rodalies hi ha mes de dos cents quilometres de tunels interconnectats i organitzats en tres nivells en profunditat (aixo vol dir que arriben fins a una profunditat d'uns nou metres) on durant el dia vivien amagats els vietconguistes (els vietnamesos del nord, els comunistes) mentre els americans i els vietnamesos del sud es "passejaven" en superficie... Alguns tunels son visitables... I ho vaig intentar, pero despres d'avancar tres metres ja en vaig tenir prou, em faltava l'aire i les cames em feien figa. Els tunels, de seccio parabol.lica, tenen una alcada d'un metre i una ampla d'uns seixanta cm, no tenen cap tipus de ventil.lacio i son negres com la boca del llop. Vaig comencar a suar i a tremolar i vaig decidir que podria viure sense aquesta experiencia. Vaig girar cua com vaig poder i vaig sortir d'alla immediatament. La resta va continuar. I aixo no era res. Alla i al museu de la guerra, a Saigon, vaig poder veure altres bestieses, comeses durant la guerra tant per la ma americana com per la vietnamesa, que no m'entretindre a descriure perque nomes el mes subtil record em regira l'estomac!

La morfologia de Vietnam et permet anar pujar en ziga-zaga i saltar de costa a muntanya i viceversa, aixi que vam comprar un tiquet multitrams d'autobus i vam continuar tirant amunt. De poblet de pescadors (Mui Ne) a ciutat de muntanya (Da Lat) a platja surfera (Na Trang) a ciutat emmurallada (Hue) a ciutat de sastres (Hoi An), i finalment, la capital, Ha Noi.
Des de Ha Noi hi ha moltes excursions prometedores, pero una vegada mes ens va tocar triar, i vam escollir dos dies i una nit en un vaixell a les aigues de la Ha Long Bay.
Mare meva, i jo que pensava que ja no em quedaven paisatges al.lucinants per assaborir, una explosio de muntanyes brotades d'una mar plana i verda, connectades nomes per una suau boira misteriosa, i de tant en tant unes cabanes flotants habitades per pescadors. Se'm feia dificil creure que encara era en aquest mon... Que mes em queda per veure?

La ziga-zaga a http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio

GRACIES !!!

Secre a tu la primera per publicar que n'he fet 3333333 i per guardar el castell mentre la volto, a vosaltres papas per confiar en mi, a tu Enzo per animar-me a continuar relatant, a tu Margarida per no fallar mai, a tu Lazaro per la teva paciencia i suport tecnic, i a tota la resta, Arantxa, Anna, Meri, AlbertF, Hugo, Pere, AlbertC, Cesc, Mun, David, Nata, Xavi, Joana, Quino, Olatz, Rozenn, ToniE, MartaC, Josep Ma i Elena, per acompanyar-me d'una manera o d'una altra en aquesta experiencia unica ! A tots, un petonas i BON SANT JORDI !!

Sandra

FELICITATS!!

Aprofito la meva condició de secre i pertant, l'accés autoritzat al blog, per informar-vos que avui, 20 d'abril, la viatgera desconnectada fa 33 anys!!!
I se suposa que ja han arribat a Pekin... Felicitats Sandra!

Barbara.

mmm...per on anava?

Ah si, per la calma, per les passejades descalces, per la llum de la lluna al so d'una guitarra i al cantar de la mar...

Com comprendreu, amb aquesta escenografia, i en referencia al parentesi del post anterior, a un li dona per pensar, per filosofar, per voler entendre el mon. Si a mes t'acompanyen un monjo budista i un alquimista, la cosa agafa encara mes forca.

Com que el budisme m'havia despertat un cert interes, o diguem-li curiositat, vaig decidir bescanviar el darrer llibre per un que parles de budisme sense ser avorrit, sense dir-se, per entendre'ns, "Introduccio al budisme". Vaig trobar un llibre autobiografic que relata les experiencies d'un angles exitos home de negocis que decideix deixar-ho tot per convertir-se en monjo budista a Londres, i que mes tard es trasllada a viure a un monestir de Bangkok. Aixi, les seves vivencies passen per intentar comprendre l'ensenyament de Buda, pero tambe per entendre la cultura tailandesa.

El primer paragraf que us vaig transcriure esta extret d'aquest llibre, i basicament ve a dir que la majoria de nosaltres, societat, entenem o creiem que la felicitat es el resultat del sumatori guanys materials + fama + poder + experiencies. Per aixo hi anem de cap, ho dediquem tot a aconseguir la suma perfecta, pero quan no l'aconseguim patim, i quan l'aconseguim anem a per mes. Quan la perdem patim i ens decepcionem, som infelicos, i aixi anar fent...Tot plegat ens suposa una pressio constant front la societat, que jutja la nostra valua espiritual segons els nostres guanys temporals, i front nosaltres mateixos, que jutgem la nostra valua espiritual segons els nostres guanys temporals, segons els nostres exits o fracassos.
I aixi se'ns passa la vida, se'ns passa la vida sense ni tan sols haver-nos plantejat altres camins cap a la felicitat.
A l'edat de quaranta-cinc anys, l'angles, estressat i orfe de significats, decideix probar el cami de la meditacio (ara, que si tots escollissim aquest cami...) a la recerca de la felicitat, de la llum, de la veritat.
Tot i que diu ser felic, durant deu anys segueix buscant la felicitat a traves de la meditacio (i si em permeteu ser una mica cinica, "del dolce far niente"). Finalment desordena (deixa els habits) i retorna a la societat conduint una tasca que l'omple i el fa felic. Se n'ha ensortit.

Meditar deu estar molt be, pero no crec que hi hagi un sol i unic cami valid, i crec en el poder i la grandesa de les petites coses, de les petites ocasions, dels petits events. Cursi o no, crec en l'amor com a motor del mon, pero per damunt de tot crec en la sinceritat amb un mateix com a ingredient indispensable en la tria del cami (i per ser sincers, entre moltes altres coses, m'encanta tenir una llar calenta, una nevera plena, un bon sofa des del quan mirar una bona pel.licula, i anar a la recerca de noves experiencies i coneixements. Que hi farem?).


PERO PER ON ANAVA ?!?!?!
Despres d'haver carregat piles a la illeta de Koh Pha Ngan vam tirar cap al nord fins arribar a Chiang Mai, i ansiosos ja de mes activitat fisica i menys mental, ens vam apuntar a un trekking de tres dies cap a les muntanyes de les tribus Karen (d'origen myanmaria) i Lahu (d'origen tibeta).

De bon mati, la "dos bancs", traduccio literal de sawngthaew, ens va anar recollint un per un. En total deu i dos guies.
Despres d'una hora de trajecte ja erem al poblat de la tribu Karen Longneck. Carai, vaig pensar, un trekking sobre rodes!! Entrant al poblat em vaig sentir com si m'haguessin desplegat l'estora vermella sota els peus i com si algu hagues cridat:- Tres, dos un, JA!.- A dreta i esquerra, les dones-girafa extranyament perfectament concentrades en el seu nou teixit, perfectament guarnides i perfectament preparades per vendre alguna de les seves teles, semblaven formar part d'un aparador. Un poble-museu nou i amb paradetes de souvenirs. Com veureu al picasa, les fotografies son precioses. No es que de sobte m'hagi convertit en una fotografa excel.lent, es senzillament que el marc estava minuciosament preparat.
Amb un cabreig considerable vaig tornar a la furgo dos-bancs i vaig esperar la resta de participants del joc de fira. Em vaig carregar de calma i paciencia per no comencar a despotricar i amargar la resta. La seguent atraccio, passejada en elefant.
Quan ja estava a punt de maleir el moment en que havia proposat d'apuntar-nos a un trekking, el guia em va donar un pal de bambu. Em vaig preguntar si la seguent activitat consistiria en caminar aguantant el pal amb el nas... Pero no, davant nostre s'enfilava un cami d'argila...

Amb l'ajuda del nostre pal de bambu vam comencar a pujar el cami en fila india sota el sol vertical del migdia. La dificultat del cami anava en augment, a cada nou pas veia la terra mes a prop de la cara, la muntanya s'anava enfilant cada cop mes vertical. Les passes es van anar convertint ens esgarrapades, i poc a poc vaig anar quedant enrera. Feia quatre hores que pujavem, feia quatre hores que les enfilades se succeien gairabe sense descans. Sabia que ja no podiem estar gaire lluny del poblat perque el sol comencava a amagar-se, era hora d'arribar a algun lloc, pero jo nomes veia parets d'argila davant meu. Tenia tota la sang al cap, la podia notar, em costava respirar, i les cames pesaven una tonelada cada una. Em vaig aturar. Em vaig preguntar una vegada i una altra perque jo, una urbanita reconsagrada, havia decidit aventurar-me en les profunditats de la selva tailandesa. I nomes era el primer dia !!
Vaig rescatar l'energia de no se on i vaig avancar. Finalment podia veure quatre cabanes alla dalt, ja hi erem !

Les dones lahu ens van oferir aigua i menjar mentre anaven col.locant-se a base de mega-petards d'opi. De tant en tant somreien deixant al descobert les seves negres i podrides dentadures, i seguien fumant.
Vam sopar a la llum de les espelmes, sota un sostre de bambu i amb les criatures lahu revolateiant al nostre voltant. Va ser llavors quan vaig coneixer els components de l'expedicio.

En DMitri fa dos mesos que viatja en solitari mentre el seu soci a Sant Petersburg es fa carrec del negoci. Esta buscant una resposta.
En Trevor, un angles de vint-i-quatre anys, fa dos anys que no pot parar de moure's. Va ser a l'exercit durant cinc anys i va ser a Irak com a mecanic de tancs i camions. No va matar mai, pero va veure morir. Ara no pot tornar a la seva "patria", el pais pel qual va viure el pitjor dels malsons i pel qual va desperdiciar preciosos anys de la seva juventut. Volta pel mon, segurament tambe busca.
En Patrick deu tenir uns trenta-cinc. Es un judge austriac que judja terroristes. Te cara de judge. Deu buscar ell tambe alguna resposta?
Marie, Marie i Richel, son tres infermeres quebequianes que viuen i treballen a Suissa. Son tres companyes de feina i de viatge...
Tots tenim alguna aventura a explicar, i almenys una en comu. La nit continua entre riallades, fins que el cansanci acumulat durant el dia aflora i ens diu que es hora de plegar.

L'endema ben d'hora deixem el poblat i avancem per la selva, anem de cascada en cascada. Avui l'excursio consisteix en saltar d'aqui alla salvant obstacles. Anem baixant seguint el curs del riu sempre que podem...

La Marie, la petita, fa una fotografia cada cinc minuts, de vegades cada dos. Despres de dos dies de trekking amb ella i els altres, ens aturem per dormir la segona nit en una cabana de bambu a la vora del riu. Despres de trenta-sis hores hi ha mes confianca, mes coneixement de les altres vides. Demano a la Marie si puc donar una ullada a les seves fotos de la seva potent maquina, una Olympus E-510 semi-automatica, bien sure, en el seu frances quebequia. Rebobino fins a cada instant que ella ha immortalitzat. Es com una historia, es una historia. Ella es al meu costat. Despres d'una llarga sequencia li comento impressionada la captura detallada de la jornada. M'explica que des de nena, des dels onz'anys, la camara es la seva mes fidel companya:- "Necessito congelar cada moment, la meva memoria no funciona, si no tinc imatges no tinc records".-
La seva historia es la historia del moment i de les seves fotografies. Intento imaginar-me com deu ser la vida sense records, la vida amb records de paper, amb records digitals... Me la imagino per primera vegada cada dia, emocionant, desconeguda, sorprenent... I sense coixi.

En algun lloc al nord de Tailandia, en el nostre campament a la selva, al costat del riu, al costat de la foguera i de la meva espelma escric aquestes paraules. Sovint, massa capficada en els meus problemes, en els meus objectius, en els meus desitjos, emmascaro l'essencia. L'essencia ara es la natura, la gent, el foc a terra i la guitarra. Ara no desitjo res mes. Ara no veig altra essencia. Potser dema.