un mon de somriures

Mitj'hora de retard, una hora de retard, dues, dues i mitja, i ningu deia res, i no calia escarrassar-s'hi, ningu en tenia ni idea...
Vestida de trentacinc graus i congelada a l'avantsala dels vols internacionals de l'aeroport de Darwin, vaig tenir temps d'estudiar-me Bali a la Lonely Planet, de llegir mig centenar de pagines de la meva nova adquisicio, d'anar infinites vegades al lavabo, i res, ningu deia res.
Tenia gana i fred. Volia volar !
Finalment van passar els pilots i les hostesses de vol, i res, no van dir res.
A la fi, i sense una trista excusa, dels altaveus van sortir paraules que deien que els passatgers del vol TL528 a Denpasar ja podiem embarcar i desconnectar tots els aparells electronics.
Un cop a l'avio vaig primer sentir i despres veure l'espectacular tormenta que estava caient, com les de finals d'agost a casa nostra! I justament ara ens haviem d'enlairar? Pero si ja no venia d'aqui!

El vol va comencar animadet i gelat. Encaixonada entre la finestra i el roncaire de la meva esquerra, seguia congelant-me i no podia ni aixecar-me per "passajar" amunt i avall. A la fi, el sopar ! Visca ! L'home del costat s'hauria de despertar per engollir. Quan va haver acabat de xuclar i abans que tornes a roncar, em vaig aixecar i vaig anar a estirar les cames.

M'havien dit que l'aterrissatge a l'illa de Bali es dels mes espectaculars que hi ha. Pero a aquelles hores ja era negre nit i nomes vaig poder veure llumetes repartides aqui i alla.
Vaig jurar i perjurar que no duia bombes, drogues, ni videos porno, i vaig pagar els 25 US$ de rigor per al meu visat de trenta dies.
Nomes sortir de la terminal, desenes de balinesos em vam comencar a assaltar: "transport, transport, cheap, very cheap". Jo nomes volia treure rupies amb una mica d'intimitat !! Ho vaig aconseguir, mig milio de rupies, ole !

Vaig escollir Kuta, a nomes 4 km cap al sud.
A aquelles hores, l'opcio mes assequible, el bus, ja no estva available, no em va quedar altra opcio que passar per l'aro, agafar un cheap tansport, un taxi. Aixi que els que amb tant d'esforc havia aconseguit treure'm de sobre es van comencar a fregar les mans i a fer alguna conyeta ue altra. Que ho fa que una noia sola faci tanta gracia?
Vaig intentar sembla el mes estesa possible i tota decidida vaig dir al taxista que volia anar al Poppies II del Poppies II Lane. En realitat la unica cosa que sabia era que aquest carrer estava farcit d'hotels i de cottages i que, normalment a tot arreu del mon sempre hi ha un hotel que es diu igual que el carrer. I si, bingo !! Ja que hi era em vaig fer mostrar l'habitacio del Poppies II, una habitacio a planta baixa que donava directament al carrer. I home, aixi de bones a primeres, doncs no.
El cansament i les ganes de recolliment em van fer passar totes les vergonyes i em vaig dirigir al primer occidental de vaig veure, en Johnas, un suec d'Estocolm que prenia la "fresca" assegut en un grao del carrer. De seguida va entendre perfectament el que buscava i em va acompanyar, a nomes quinze metres, a un hotel que pel mateix preu del Poppies oferia palmeres, piscina, esmortzar i bany amb dutxa d'aigua freda. No m'ho vaig pensar mes. Tenia ganes de deixar reposar els dotze quilos de motxila i de refrescar-me. Un cop vaig tonar a ser persona vaig sortir al carrer, mes que res per saber on era.
En Johnas tornava a estar al mateix grao. Vam anar a fer una cervesa.
Despres de nomes mitj'horeta, en Johnas ja intenteva convencer-me de que posar les banyes era saludable sempre i quan no ho expliquessis mai al teu/va company/a, es clar ! Amb un somriure d'orella a orella li vaig dir que jo gaudia d'una salut implecable. Vaig seguir com si res i despres d'una estona vaig marxar.

Em vaig perdre. Si, si, ja ho se! No podia ser d'altra manera ! Pero es que el vistos aparador, la meva referencia a partir de la qual havia de girar a l'esquerra, s'havia esfumat, havia desaparegut !! Vaig caminar i caminar en la foscor. Cada dos minuts algu des d'una moto o des d'un cotxe em cridava: "Transport, tansport !!" Home, i potser hagues estat el mes facil, dir al taxista que volia anar al Suka de Poppies II Lane. Pero no em va donar la gana. No podia ser que la primera nit ja em perdes ! Jo sabia que no era lluny, i era cap a l'est o cap a l'oest, nomes es tractava de provar...Em vaig ficar al llit a les quatre de la matinada.

La claror em va despertar. Vaig baixar a esmortzar i vaig mirar al meu voltant. Estava al mig d'un jardi-selva. L'havia encertat !
Ara tot tenia color. Vaig sortir al carrer, vaig caminar pels petits carrers desendrecats, irregulars i plens de paradetes, botiguetes i suicides amb motocicleta.
Tothom em saludava, tothom em preguntava que com estava avui, tothom em somreia. D'entreda jo vaig actuar igual. I desconfiava, desconfiava de tot i de tothom. Pero en un dia i mig ja havia fet un intensiu, ja ho tenia per la ma. Llavors va ser quan vaig entendre l'essencia d'aqui: la vida senzillament flueix. I vaig deixar fluir.

Al capvespre, amb l'esplendid sunset com a telo de fons, la marea baixa i quatre pals clavats a la sorra humida dibuixen un immens i fresc camp de futbol que convida locals i no locals a un confus pero divertit partit. Mentre m'ho miro asseguda a la sorra seca els passants em regalen somriures, algu seu al meu costat i em parla, li parlo. Ja som amics. I marxo.

Em sorprenc somrient, jo, tota sola caminant per aquests carrerons plens de vida, somrient perque soc felic. No importa ara quin sera el meu cami, on viure, com em guanyare la vida. Els somriures de les precioses cares de per aqui es contagien.
Intenten vendre't el que sigui, es veritat, es el seu mitja de vida. Tot esta en no donar-los l'esquena, en escoltar-los i fer-los veure que tu no ets la bicoca, que tu ets senzillament tant humana com ells. Blanca, i humana.

Veig tres ocells volant junts, la mare, el pare i el fillet. Han passat, pero darrera d'ells dues families mes. Tranquil.litat, pau, bondat. El cantar dels ocells.
Sere capac de deixar perdurar aquesta pau alla on vagi?