mmm...per on anava?

Ah si, per la calma, per les passejades descalces, per la llum de la lluna al so d'una guitarra i al cantar de la mar...

Com comprendreu, amb aquesta escenografia, i en referencia al parentesi del post anterior, a un li dona per pensar, per filosofar, per voler entendre el mon. Si a mes t'acompanyen un monjo budista i un alquimista, la cosa agafa encara mes forca.

Com que el budisme m'havia despertat un cert interes, o diguem-li curiositat, vaig decidir bescanviar el darrer llibre per un que parles de budisme sense ser avorrit, sense dir-se, per entendre'ns, "Introduccio al budisme". Vaig trobar un llibre autobiografic que relata les experiencies d'un angles exitos home de negocis que decideix deixar-ho tot per convertir-se en monjo budista a Londres, i que mes tard es trasllada a viure a un monestir de Bangkok. Aixi, les seves vivencies passen per intentar comprendre l'ensenyament de Buda, pero tambe per entendre la cultura tailandesa.

El primer paragraf que us vaig transcriure esta extret d'aquest llibre, i basicament ve a dir que la majoria de nosaltres, societat, entenem o creiem que la felicitat es el resultat del sumatori guanys materials + fama + poder + experiencies. Per aixo hi anem de cap, ho dediquem tot a aconseguir la suma perfecta, pero quan no l'aconseguim patim, i quan l'aconseguim anem a per mes. Quan la perdem patim i ens decepcionem, som infelicos, i aixi anar fent...Tot plegat ens suposa una pressio constant front la societat, que jutja la nostra valua espiritual segons els nostres guanys temporals, i front nosaltres mateixos, que jutgem la nostra valua espiritual segons els nostres guanys temporals, segons els nostres exits o fracassos.
I aixi se'ns passa la vida, se'ns passa la vida sense ni tan sols haver-nos plantejat altres camins cap a la felicitat.
A l'edat de quaranta-cinc anys, l'angles, estressat i orfe de significats, decideix probar el cami de la meditacio (ara, que si tots escollissim aquest cami...) a la recerca de la felicitat, de la llum, de la veritat.
Tot i que diu ser felic, durant deu anys segueix buscant la felicitat a traves de la meditacio (i si em permeteu ser una mica cinica, "del dolce far niente"). Finalment desordena (deixa els habits) i retorna a la societat conduint una tasca que l'omple i el fa felic. Se n'ha ensortit.

Meditar deu estar molt be, pero no crec que hi hagi un sol i unic cami valid, i crec en el poder i la grandesa de les petites coses, de les petites ocasions, dels petits events. Cursi o no, crec en l'amor com a motor del mon, pero per damunt de tot crec en la sinceritat amb un mateix com a ingredient indispensable en la tria del cami (i per ser sincers, entre moltes altres coses, m'encanta tenir una llar calenta, una nevera plena, un bon sofa des del quan mirar una bona pel.licula, i anar a la recerca de noves experiencies i coneixements. Que hi farem?).


PERO PER ON ANAVA ?!?!?!
Despres d'haver carregat piles a la illeta de Koh Pha Ngan vam tirar cap al nord fins arribar a Chiang Mai, i ansiosos ja de mes activitat fisica i menys mental, ens vam apuntar a un trekking de tres dies cap a les muntanyes de les tribus Karen (d'origen myanmaria) i Lahu (d'origen tibeta).

De bon mati, la "dos bancs", traduccio literal de sawngthaew, ens va anar recollint un per un. En total deu i dos guies.
Despres d'una hora de trajecte ja erem al poblat de la tribu Karen Longneck. Carai, vaig pensar, un trekking sobre rodes!! Entrant al poblat em vaig sentir com si m'haguessin desplegat l'estora vermella sota els peus i com si algu hagues cridat:- Tres, dos un, JA!.- A dreta i esquerra, les dones-girafa extranyament perfectament concentrades en el seu nou teixit, perfectament guarnides i perfectament preparades per vendre alguna de les seves teles, semblaven formar part d'un aparador. Un poble-museu nou i amb paradetes de souvenirs. Com veureu al picasa, les fotografies son precioses. No es que de sobte m'hagi convertit en una fotografa excel.lent, es senzillament que el marc estava minuciosament preparat.
Amb un cabreig considerable vaig tornar a la furgo dos-bancs i vaig esperar la resta de participants del joc de fira. Em vaig carregar de calma i paciencia per no comencar a despotricar i amargar la resta. La seguent atraccio, passejada en elefant.
Quan ja estava a punt de maleir el moment en que havia proposat d'apuntar-nos a un trekking, el guia em va donar un pal de bambu. Em vaig preguntar si la seguent activitat consistiria en caminar aguantant el pal amb el nas... Pero no, davant nostre s'enfilava un cami d'argila...

Amb l'ajuda del nostre pal de bambu vam comencar a pujar el cami en fila india sota el sol vertical del migdia. La dificultat del cami anava en augment, a cada nou pas veia la terra mes a prop de la cara, la muntanya s'anava enfilant cada cop mes vertical. Les passes es van anar convertint ens esgarrapades, i poc a poc vaig anar quedant enrera. Feia quatre hores que pujavem, feia quatre hores que les enfilades se succeien gairabe sense descans. Sabia que ja no podiem estar gaire lluny del poblat perque el sol comencava a amagar-se, era hora d'arribar a algun lloc, pero jo nomes veia parets d'argila davant meu. Tenia tota la sang al cap, la podia notar, em costava respirar, i les cames pesaven una tonelada cada una. Em vaig aturar. Em vaig preguntar una vegada i una altra perque jo, una urbanita reconsagrada, havia decidit aventurar-me en les profunditats de la selva tailandesa. I nomes era el primer dia !!
Vaig rescatar l'energia de no se on i vaig avancar. Finalment podia veure quatre cabanes alla dalt, ja hi erem !

Les dones lahu ens van oferir aigua i menjar mentre anaven col.locant-se a base de mega-petards d'opi. De tant en tant somreien deixant al descobert les seves negres i podrides dentadures, i seguien fumant.
Vam sopar a la llum de les espelmes, sota un sostre de bambu i amb les criatures lahu revolateiant al nostre voltant. Va ser llavors quan vaig coneixer els components de l'expedicio.

En DMitri fa dos mesos que viatja en solitari mentre el seu soci a Sant Petersburg es fa carrec del negoci. Esta buscant una resposta.
En Trevor, un angles de vint-i-quatre anys, fa dos anys que no pot parar de moure's. Va ser a l'exercit durant cinc anys i va ser a Irak com a mecanic de tancs i camions. No va matar mai, pero va veure morir. Ara no pot tornar a la seva "patria", el pais pel qual va viure el pitjor dels malsons i pel qual va desperdiciar preciosos anys de la seva juventut. Volta pel mon, segurament tambe busca.
En Patrick deu tenir uns trenta-cinc. Es un judge austriac que judja terroristes. Te cara de judge. Deu buscar ell tambe alguna resposta?
Marie, Marie i Richel, son tres infermeres quebequianes que viuen i treballen a Suissa. Son tres companyes de feina i de viatge...
Tots tenim alguna aventura a explicar, i almenys una en comu. La nit continua entre riallades, fins que el cansanci acumulat durant el dia aflora i ens diu que es hora de plegar.

L'endema ben d'hora deixem el poblat i avancem per la selva, anem de cascada en cascada. Avui l'excursio consisteix en saltar d'aqui alla salvant obstacles. Anem baixant seguint el curs del riu sempre que podem...

La Marie, la petita, fa una fotografia cada cinc minuts, de vegades cada dos. Despres de dos dies de trekking amb ella i els altres, ens aturem per dormir la segona nit en una cabana de bambu a la vora del riu. Despres de trenta-sis hores hi ha mes confianca, mes coneixement de les altres vides. Demano a la Marie si puc donar una ullada a les seves fotos de la seva potent maquina, una Olympus E-510 semi-automatica, bien sure, en el seu frances quebequia. Rebobino fins a cada instant que ella ha immortalitzat. Es com una historia, es una historia. Ella es al meu costat. Despres d'una llarga sequencia li comento impressionada la captura detallada de la jornada. M'explica que des de nena, des dels onz'anys, la camara es la seva mes fidel companya:- "Necessito congelar cada moment, la meva memoria no funciona, si no tinc imatges no tinc records".-
La seva historia es la historia del moment i de les seves fotografies. Intento imaginar-me com deu ser la vida sense records, la vida amb records de paper, amb records digitals... Me la imagino per primera vegada cada dia, emocionant, desconeguda, sorprenent... I sense coixi.

En algun lloc al nord de Tailandia, en el nostre campament a la selva, al costat del riu, al costat de la foguera i de la meva espelma escric aquestes paraules. Sovint, massa capficada en els meus problemes, en els meus objectius, en els meus desitjos, emmascaro l'essencia. L'essencia ara es la natura, la gent, el foc a terra i la guitarra. Ara no desitjo res mes. Ara no veig altra essencia. Potser dema.