same same, but different...

Fa dies que tot sovint penso -apunta't les entrades-, pero els fets se succeeixen sense descans i, la veritat, penso en disfrutar el moment i escriure despres. I tot sons moments.
Fa mes de tres setmanes que no imprimeixo mirades, i en tot aquest temps ens hem mogut molt: hem tornat a Bangkok, hem saltat a Cambodia, l'hem creuada de baix a dalt i de dalt a baix en un temps record, hem recorregu tot Vietnam de sud a nord en un temps mes raonable, i hem tirat cap a XINA!

Despres de l'excursio per la selva pel nord de Tailandia vam tornar al campament base de Chiang Mai i ens vam apuntar a un curs de cuina tailandesa. Els meus plats van ser els millors amb diferencia, pero ara queda tant lluny ja, que no se si sere capac de reproduir-los... Per sort tinc una bona xuleta...

Dels tres dies que van seguir tinc poca cosa bona a dir.
Ens havien parlat molt be de Pai, un poblet a les muntanyes de l'oest famos pel seu caracter hippie&easy going, aixi que vam agafar un minibus i ens hi vam plantar en nomes tres hores. Al cap de tres dies tornavem a ser al mateix minibus en direccio a Chiang Mai. D'entremig nomes recordo els nostres mals de panxa, les febrades, quatre parets i el lavabo... Sense comentaris...

Tot i viatjar amb un holandes, de vegades els plans no surten dels tot quadrats (sortosament...). Des de Chiang Mai segurament el mes logic hauria estat tirar cap a Laos, pero tambe hi havia Cambodia i els temples d'Angkor Wat, i Vietnam, i Xina... Haviem de descartar, i tot i que molt a contracor, Laos va ser els nominat i finalment l'eliminat... Tot plegat, una excusa per tornar per aquestes latituds.
Aixi que des del nord de Tailandia vam tornar a baixar a Bangkok per agafar l'avio cap a Cambodia i empapar-nos dels temples d'Angkor, al nord de Siem Reap.

Angkor Wat es una extensio brutal de magnificents temples de pedra (o el que en queda) que els reis hindus i budistes que es van anar succeint entre els segles VIII i XIII van encarregar construir en adoracio a cada uns dels seus diversos Deus. Vam necessitar tres dies sencers per visitar al voltant del 60% de la immensitat D'Angkor, i cada nou pas, cada nou temple ens va anar al.lucinant mes que l'anterior, el treball de la pedra, les proporcions de les construccions, l'entorn... Una descripcio meva seria totalment insuficient per dibuixar-vos aquesta meravella de la humanitat, aixi que aqui us deixo les imatges per a que us en feu una idea, tot i que fins i tot mitjancant aquestes he estat incapac de copcar la monumentalitat i l'essencia d'Angkor Wat. Si voleu mes haureu de fer un pensament ;-).

Marxavem de Cambodia despres de nomes una setmana per sumar una altra excusa per tornar per Indoxina... Despres de moltes hores de bus vam arribar a la frontera amb Vietnam i, millor o pitjor, la vam creuar i vam continuar cap a Saigon (oficialment Ho Chi Minh City), al sud de Vietnam. Quan hi vam arribar ja era fosc, i com sempre ens vam carregar la motxila a l'esquena i vam comencar a caminar a la recerca d'un hotel asequible i amb els minims. Despres de vint minuts d'esquivar obstacles i ofertes, i d'assimilar milers d'"olors" i milions de pitos simultanis enmig d'una calor insuportable, ja volia fugir d'alla. Pero no hi havia mes remei que seguir caminant (o intentar-ho). Tots els hotels superavem amb escreix el nostre pressupost i despres d'una hora encara buscavem. Finalment vam enfilar per un carrero i hi vam trobar, com caiguda del cel, una petita guest-house d'una familia que semblava molt agradable i polida. Haviem arribat!
Despres de refrescar-nos ens vam comencar a recuperar i de sobte ens vam adonar que teniem gana, aixi que vam tornar a fer immersio a la jungla. Es increible com canvia la percepcio del que t'envolta quan tens la panxa plena i un lloc confortable on deixar-te caure, de cop i volta tot aquell caos em semblava divertit i original.

Vaig dormir com un angelet fins que el cos va dir prou. Descansats, nets i alimentats vam sortir al carrer per veure amb la llum del dia on ens haviem ficat.
Ho Chi Minh, o, com els agrada a ells, Saigon, es una ciutat en efervecencia frenetica i continuada per la quan circulen uns cinc milions de motos, es la capital mundial de les motocicletes! No importa quina hora sigui, les motos son sempre les protagonistes del carrer, i en hora punta no hi ha ni un cm2 d'asfalt que no estigui folrat amb la catifa que conformen les motos i els cascs de colors dels conductors. Al principi, cada cop que haviem de creuar el carrer confessavem tots els pecats i ens encomanavem a la divina providencia, perque aqui no regna la llei del semafor.
Pero a base d'experiencia vam anar agafant-li la volta: cal creuar lentament i sense aturades, si pares l'has pifiada, que la cosa es posa crua, llavors entra en joc el contacte visual, mires als ulls dels conductor i tot seguit ell ja s'encarrega d'esquivar-te. Si el que hi ha damunt de la moto es una familia d'entre quatre i cinc components, llavors ets tu qui cedeix el pas, pero sempre sense aturar-te.
La vida a Saigon transcorre entre la moto, que serveix fins i tot per a fer la migdiada, i en cuclilles a la vorera. I es que la posicio preferida d'aquesta gent, quan no dormen, es estar ajupits en cuclilles, i en aquesta postura son capacos de fer-ho tot: cuinar, treballar, brodar, treure's els polls del cap els uns als altres...

Despres d'un parell de dies a Saigon vam decidir ampliar el radi de moviment per anar a veure els mercats flotants del Mekong Delta un dia, i les evidencies de la guerra de Vietnam a Cu Chi, un altre dia. La primera experiencia va ser, amb diferencia, molt mes agradable i refrescant que la segona.
Sota Cu Chi i rodalies hi ha mes de dos cents quilometres de tunels interconnectats i organitzats en tres nivells en profunditat (aixo vol dir que arriben fins a una profunditat d'uns nou metres) on durant el dia vivien amagats els vietconguistes (els vietnamesos del nord, els comunistes) mentre els americans i els vietnamesos del sud es "passejaven" en superficie... Alguns tunels son visitables... I ho vaig intentar, pero despres d'avancar tres metres ja en vaig tenir prou, em faltava l'aire i les cames em feien figa. Els tunels, de seccio parabol.lica, tenen una alcada d'un metre i una ampla d'uns seixanta cm, no tenen cap tipus de ventil.lacio i son negres com la boca del llop. Vaig comencar a suar i a tremolar i vaig decidir que podria viure sense aquesta experiencia. Vaig girar cua com vaig poder i vaig sortir d'alla immediatament. La resta va continuar. I aixo no era res. Alla i al museu de la guerra, a Saigon, vaig poder veure altres bestieses, comeses durant la guerra tant per la ma americana com per la vietnamesa, que no m'entretindre a descriure perque nomes el mes subtil record em regira l'estomac!

La morfologia de Vietnam et permet anar pujar en ziga-zaga i saltar de costa a muntanya i viceversa, aixi que vam comprar un tiquet multitrams d'autobus i vam continuar tirant amunt. De poblet de pescadors (Mui Ne) a ciutat de muntanya (Da Lat) a platja surfera (Na Trang) a ciutat emmurallada (Hue) a ciutat de sastres (Hoi An), i finalment, la capital, Ha Noi.
Des de Ha Noi hi ha moltes excursions prometedores, pero una vegada mes ens va tocar triar, i vam escollir dos dies i una nit en un vaixell a les aigues de la Ha Long Bay.
Mare meva, i jo que pensava que ja no em quedaven paisatges al.lucinants per assaborir, una explosio de muntanyes brotades d'una mar plana i verda, connectades nomes per una suau boira misteriosa, i de tant en tant unes cabanes flotants habitades per pescadors. Se'm feia dificil creure que encara era en aquest mon... Que mes em queda per veure?

La ziga-zaga a http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio