sense horitzo i 770 cigarrets

...el que no sabiem era que aquella carrespejada seguida de l'escopinada associada nomes era una petita mostra del que ens esperava. I es que per caminar pels carrers de Beijing s'ha de tenir destresa. Un background sonor t'acompanya constantment, es tracta d'uns potents jjjjjj que poden provenir de qualsevol coordenada. Si tens la sort de tenir bona oida i identifiques d'on venen, encara pots arribar a esbrinar, mentre li donen forma, quina direccio agafara l'escopinada i, aixi, esquivar-la. El que ja es mes dificil es sortejar els sipis que ja descansen al terra, sobretot si camines mirant cap amunt i a tota la novetat del que t'envolta. Pero com sempre, tot es questio de practica... Menys mal que al restaurant tenen la delicadesa de depositar la substancia al tovallo... Ara, del jjjjj mentre menges no te n'escapes !!

Pero deixant de banda els detallets, Beijing es una ciutat colossal on viuen quinze milions de persones (els mateixos milions que a tota Holanda, o el doble que a Catalunya !!) que no s'estan per histories quan es velluguen tots alhora de casa a la feina i de la feina a casa, i que no tenen pietat amb els que passagem embadalits, senzillament et travessen. Al metro, quan finalment has aconseguit comprar el bitllet senzill despres de que dos o tres se t'hagin colat amb tot el morro, sembla que la norma sigui: Entreu abans que surtin! I aixo encara quan et toca pujar al vago, pero quan et toca baixar, mes val que siguis mes rapid que ells i que estiguis preparat per empenyer contracorrent, sino, corres el risc d'anar a parar al final de la linia, i aixo pot ser molt i molt lluny d'on vols anar.
Probablement, la teva parada de metro queda a una mansana del teu desti, aixi que decideixes caminar. Despres de deu minuts pot ser que encara no hagis canviat d'illa. En el mapa tot sembla aprop, pero la realitat es una altra, tot es immens, tant que acabes esgotat de caminar i caminar, llavors o be seus al mig del carrer, o be segueixes caminant. Encara no he aconseguit entendre perque no hi ha ni un sol banc en tota la ciutat !

Beijing tampoc te horitzo. Tot i pujar al punt mes alt no he estat capac de trobar-lo. Al lloc on normalment el buscaries hi ha una massa d'aire blanquinosa o grisosa que difumina l'skyline. I es que la contaminacio es tal que diuen que es com si fumessis cada dia setanta cigarrets. Aixi que ja en porto 770! Realment, despres d'unes hores de caminar pels carrers pots notar el paladar raspos, brut. El cabell despres d'un dia d'haver-te'l rentat ja esta com si en fes tres. En comparacio, Bangkok era aire pur! I jo que feia dos mesos que no fumava...

El que si que te Beijing es una oferta infinita de centres i carrers comercials il.luminats amb neons de colors i pantalles lluminoses que ocupen facanes senceres. El shopping els encanta i les coses de marca els apassiona, pero encara els embogeix mes el producte d'imitacio. Aixi que l'esport local preferit (i el no tant local) es passejar-se pels malls superluxosos per clitxar el model de superfirma que interessa, i despres anar al Silk Street Market, la meca de la imitacio, per fer-se a mans el bolso Louis Vuitton, o els texans Victoria Beckham, o el trajo Armani o la pluma Mont Blanc, a un preu irrisori. S'ha de dir que les imitacions son increiblement fidels als originals.
Una nit estava comentant-li aixo mateix a la Maggie, una xinesa molt western que vam coneixer, perque realment m'al.lucinava que pogues existir una senyora industria de la imitacio i que els fabricats fossin tant ben calcats. Em va confirmar que efectivament hi ha industries que nomes es dediquen a aixo, i fins i tot em va explicar l'anecdota d'una amiga d'una amiga d'una amiga seva a la que li havien regalat un bolso Louis Vuitton (o una d'aquestes) pel seu aniversari. Pero despres d'uns dies es va adonar que la cremallera estava trencada, aixi que va anar a la botiga Luois Vuitton per a que li arreglessin. Els de la botiga li van dir que no es podia arreglar, aixi que li van donar un de nou, un d'original. En fi, creu-t'ho o no...

Tot aixo, les maneres, la contaminacio i l'oferta comercial, et ve a rebre nomes posar els peus a Beijing, i no esta malament, aixi el segon dia ja et pots dedicar a aspectes molt mes suggerents i interessants.

Un primer tast d'algun dels carrers de la ciutat et reporta rapidament intuicio d'enormitat i complexitat, i necessitat d'orientacio i comprensio. Per aixo el Beijing Planning Exhibition Hall es de gran ajuda per agafar mides i entendre com s'organitza aquesta bestia en ebullicio.
Una maqueta de gran escala que ocupa una sala d'uns 30x30 m o d'uns 40x40 m t'explica la ciutat amb una precisio exquisita, i un video en tres dimensions te n'explica la historia. Despres d'aquesta valuosa visita camines amb molta mes comprensio de conjunt.

Nomes el centre de Beijing ja mesura uns 12x10 km, i la totalitat deu fer uns 32x20.
Al centre del centre, al gran eix nord-sud, la ciutat prohibida es el "claustre" d'ancients edificis (s. XV) mes gran (1500x900 m) i mes ben preservat de Xina. Va ser residencia de dues dinasties d'emperadors, la Ming i la Qing, que es dedicaven a muntar-hi cerimonies, recepcions i banquets.
Avancant de sud a nord per l'eix central de la ciutat prohibida vas travessant diferents portes, halls i palaus de diferents nomenclatures i significats, com la porta de la pau celestial, el hall de la suprema harmonia, el palau de la tranquil.litat celestial, el palau de la tranquil.litat terrenal... mentre que als laterals hi trobes el hall de la cultivacio mental, el de la cultivacio del caracter, etc. Els entremigs son grandioses esplanades empedrades que contrasten amb la riquesa del treball de les dependencies perimetrals que configuren el claustre.
Mentre camines colpit per la solemnitat del cor de Pekin, la sensacio de "sense fi" et va envaint i et reconeixes a cada metre mes petit, quan de sobte t'adones que has arribat al jardi imperial...

Amb precisa obediencia a l'eix central de Pekin i a continuacio de la ciutat prohibida cap al sud, el Tiananmen Square, la placa mes gran i desertica del mon, ideada per l'encara adorat Mao Zedong al centre simbolic de l'univers xines, per projectar la grandesa i poder del partit comunista.
Ara ja ets minuscul, i des de la teva despullada insignificancia i gairabe empaurit, descobreixes que en aquesta "desertica" placa hi ha mil ulls que et miren des dels monstres de marcada inspiracio sovietica que flaquegen els laterals, i des de cameres de TV de circuit tancat. Mao et vigila omnipresent.
Reemprens la respiracio i busques refugi. Al cafe, una vegada i una altra "love story" se't va ficant al cervell com un disc ratllat. Pero que es tot aixo??
Amb un esforc que aconsegueix superar l'estat de xoc i el cansament, recuperes les mides i escapes del centre de l'univers. Camines allunyan-te de l'eix de control i et deixes perdre per carrerons d'escala humana. El mon no s'havia aturat. Els carrers segueixen sent polsagosos i les gents continuen bullint els ous al carrer, rostint el pinxos de carn, picant el ferro, capiant les claus, venent la fruita i, escopint. Quina delicia!

Tantes emocions requerien una pausa refrescant, una bona cervesa. Per una unanimitat esclafant, na Becky, en Jetze i jo vam decidir agafar un taxi que ens portes. Vam senyalar el mapa amb el dit i vam dir al taxista: aqui.
Nomes mitj'hora ens separava d'occident! Alemanys, anglesos i italians passejant pels carrers, entrant i sortint dels bars... Pero aquests no son turistes, aquests no estan de pas. I es que haviem anat a parar a Sanlitun, l'area de les ambaixades. Tenia sentit.
Esgotats, despres d'una rapida exploracio de la zona, i despres del llarg dia, vam escollir la terrasseta del mexica, i sense complexes vam demanar un burrito cadascu i les somniades cerveses. Despres de nomes cinc minuts, na Maggie (la xinesa occidentalitzada) i la Diana (l'alemanya) se'ns van asseure al costat, i la conversa va comencar immediatament. Despres de les presentacions i dels "quefem" vam comencar a parlar de Pekin i de Xina, nosaltres de les primeres experiencies, i elles d'on anar a buscar-ne mes. Ens van parlar de costums, de controls, de censures, de JJOO, de politica i d'economia des del punt de vista d'una que treballa per les Nacions Unides a Pekin, i de l'altra que ha viscut entre orient i occident. El nostre background s'anava ampliant i comencavem a entendre una mica millor de que va el joc aqui.

L'endema del dia de monumentalitat que haviem tingut vam decidir que ens anava mes l'escala humana i vam anar a passejar-nos pels "hutongs".
Durant la dinastia Qing i despres de la destruccio de gran part de Beijing, la ciutat va ser redissenyada a base d'hutongs. Son barris amb l'acces principal sempre al sud com a proteccio contra les forces negatives del nord (feng shui) -aqui son felicos quan perden el nord-, i amb casetes d'un sol nivell (sobretot mai mes alcada que les construccions de la ciutat prohibida) fetes a base de mao gris, i amb la porta sempre pintada de color vermell (bona sort). Moltes d'aquestes cases no tenen ni aigua corrent, per aixo en un hutong sempre hi ha un nucli de lavabos publics (que desitjaries no haver hagut d'utilitzar...).
Els estrets i retranquejants carrerons estan farcits d'estris, bicicletes, carros, roba estesa i poca activitat. Les olors i pudors es barregen i generen unes flaires que sembla que de tant en tant es desprenguin del terra i se t'infiltrin pels forats nasals... Tot i l'austeritat, pobresa, bruticia i pudor d'aquests barris, se'm va fer agradable passejar-hi, i la sensacio de saber per on hi entraras pero no per on passaras i encara menys per on sortiras, encara em feia mes curiosa.
Quin brutal contrast entre aquests conjunts antics i la dominancia dels gratacels i dels novissims i estrambotics edificis que s'erigeixen per tot arreu! Quin contrast d'escales fisiques, economiques i socials!

Tant de contrast ens va comencar a generar de nou la necessitat de visio de conjunt per ajuntar totes les peces altra vegada. Vam tornar a l'eix central, pero aquest cop al nord de la ciutat prohibida, al Jingshan park, que s'esten sobre un turo. Vam pujar fins dalt de tot, la ciutat prohibida s'estenia als nostres peus, i a banda i banda d'aquesta podiem identificar els hutongs. En les llunyanies s'adivinaven, flotant en una boira bruta, coses que ens van semblar gratacels...