tot te una explicacio...

Mentre avancava en la immensitat de les arides extensions, les meves retines projectaven episodis curiosos que creia oblidats.
Cada episodi un protagonista important i desaparegut de la meva vida.
Perque sera que davant l'incontestable magnificiencia de la mare Natura tendim a recopilar sobretot els moments mes tristos?
En fi, tot passa.


N'hi diuen desert, per les seves extensio i aparenca, pero de fet Pinnacles, al Nambung National Park, no es un desert, de tant en tant hi plou.
Els cent cinquanta mil incansables soldats que el composen vigilen el territori des de fa molts i molts anys.
L'accio de l'aigua de pluja sobre les sorres llimoses provinents de l'aportacio de petxines marines, va anar acumulant aquestes sorres en una gran, immensa, duna. La vegetacio va comencar a apareixer generant una capa acida d'humus que es va anar endurint, cobrint i protegint, aixi, la gran duna. Aquesta capa dura es va anar esquerdant i les arrels de les plantes i l'aigua de pluja es van anar infiltrant. Finalment, l'accio erosiva del vent es va anar emportant el material que s'havia anat ficant dins les esquerdes, deixant pilars entremig, els Pinnacles.

Molt a prop dels Pinnacles, a primera linia de mar, Lancelin, i a segona les grans dunes de sorra blanca.
Una imatge val mes que mil paraules, si, pero nomes la que es pot copsar estant aqui. Potser us en podreu fer una idea a: http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio

Quan vam poder tornar a parpellejar ens hi vam llancar, amb truck i sense.
Divertit, pero no havia menjat mai tanta sorra com aquest dia.