(...........)

"We crave for the situations and things that we believe make us happy. If we can't get them, we mentally suffer. When we have them, we crave for more. When we lose them, we suffer again. And we crave for release, for freedom, from those things or situations that make us unhappy. Our conditioned clinging, craving and aversion mentally delude us, becoming the basis for habitual and frequently unwise responses to the things, people and situations with which we come into contact.

Whether we acknowledge it or not, most of us are under subtle pressure to compete, to acquire, and to measure our spiritual worth by our temporal gains. We are often judgeg by our success or failure and may even come to judge ourselves by the same yardstick".

"Phra Farang. An english monk in Thailand". Phra Peter Pannapadipo


"We are afraid of losing what we have, wheather it's our life or our possessions and property. But this fear evaporates when we understand that our life stories and the history of the world were written by the same hand".

"The alchemist". Paulo Coelho


"We know what we want to do, but are afraid of hurting those around us by abandoning everything in order to pursue our dream. We do not realize that love is just a further impetus, not something that will prevent us going forward. We do not realize that those who genuinely wish us well want us to be happy and are prepared to accompany us on that journey".

"The alchemist". Paulo Coelho



No m'he xalat, pero dona per pensar...

despres de la tempesta, la calma

...El carrer era un bullici d'anar i venir d'occidentals amb rostres cremats i exotics pentinats i vestimentes, recorrent les inacabables fileres de paradetes d'orientals no tant exotics, amb la temptacio o fins i tot el mono dibuixat als ulls de comprar alguna cosa, que si uns pantalons thais, que si una gorra, que si una pulsera o unes arrecades, que si unes rastes o unes trenetes, o un tattoo, o potser un carnet internacional d'estudiant, o un passaport alemany, o frances, o...

Ens vam mirar, no va caler res mes. Vam sortir com vam poder d'aquella furiosa efervecencia a la recerca d'un carrer mes "recollidet". Nomes sortir de Khao San la cosa ja va cambiar, tot i que seguiem estant en ple nucli turistic de Bangkok, qualsevol altra cosa ens va semblar un descans, aixi que ens vam aturar al primer hotel sense el cartell de FULL. Era la primera vegada en tres mesos que ens trobavem amb dificultats per obtenir habitacio, mala senyal, aixi que, definitivament, a Bangkok ens hi estariem el minim indispensable i tot seguit tirariem cap a alguna illa del golf de Tailandia, alguna que no fos la d'en Alex Garland o la d'en Leonardo Di Caprio...

Pero aqui les coses mai van com les planifiques ! Finalment, el minim indispensable va resultar ser una setmana entre esperar el proper laborable per a l'ambaixada i els tres dies per al visat per Vietnam. No hi havia mes remei que preparar els pulmons per a tot el CO2 que ens esperava !
Jo encara no havia vist mai gent amb mascareta pel carrer, i francament, impressiona ! Crec que fins i tot se'ns van obturar els poros de la pell ! O potser nomes era una paranoia mes de les meves...

Tot i l'alt nivell de fums i pol.lucio, Bangkok es mes neta, acolorida i sonora que les ciutats d'Indonesia que he anat coneixent.
Les voreres tenen menys bonys i forats, les rases van tapades, i si hi ha rates, almenys no et venen a saludar.
Els taxis son de colors esclatants com fucsia, taronja, lila, verd, i els tuk-tuks (tricicles aquesta vegada motoritzats) fan les pampallugues d'un arbre de nadal. Entre cotxes i tuk-tuks, els carros de gelats, shakes i calamars assecats avancen al ritme de musica de fira. Dones disfressades de tibetanes passegen pels carrers fent sonar sense descans granotes de fusta tot acariciant-los amunt i avall l'esquena encrestada amb una especie de pal de fusta, truc-truc, truc-truc. I truc-truc, truc-truc.
Els cuiners ambulants saltegen les verdures del wok a un ritme trepidant, cada passa una olor, ara, els curris el millor ! (Barbara prepara els woks !!!)
Cantonada si cantonada no, les parades de massatges a l'aire lliure ceodosificat, fileres de matalassos a la vorera, l'olor d'eucaliptus, i els somriures de plaer dels que es deixen fer.
I a la cantonada que no, un wat, un temple-monestir d'on surten i entren els monjos de taronja enlluernador.

Pero si els carrers t'atabalen, sempre et queda l'opcio del skytrain, una especie de metro elevat que recorre el Siam, un barri ultramodern reple de centres comercials i de frenetica activitat, practicament es un barri desenvolupat en alcada...a la segona planta si us plau !
Els deu minuts de skytrain son relaxants i permeten gaudir d'altres perspectives de la ciutat, pero nomes posar els peus al carrer ja tornes a tremolar.
La millor opcio, sens dubte, el river-bus, unes barques allargades rapides i de pas frequent que fan tot el Mae Nam Chao Phraya, el multi-meandric riu de Bangkok. Es un mitja de transport tranquil, sense embussos i que et descobreix les parts del darrera, l'altre Bangkok.
I ara em pregunto, com es que ciutats com Paris o Berlin no han adoptat aquest sistema? No em refereixo al bateaux-mouche ni al Spreetour, sino al bus fluvial. Algu ho sap?

Nomes tenir els visats, vam agafar el tren de nit cap a Surat Thani, al sud-est, un pintoresc bus fins a la costa, el vaixell cap a la illa Koh Pha Ngan i una furgo-taxi fins al nostre bungalow emplacat sobre la sorra blanca i sota les palmeres cocoteres. Divuit hores a canvi de tres dies de pau i tranquil.litat, tres dies d'escolleres de coral, de passejades descalces, de relaxants postes de sol, de cocktails a la llum de la lluna, al so d'una guitarra i al cantar de la mar.


Com sempre: http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio

contrastos

Budisme, hinduisme, islamisme... Jo, cas d'haver de triar, de moment entre aquestes tres em quedo la budista.

A l'illa de Bali predominava clarament l'hinduisme, i es respirava molt bon rotllo, tot s'ha de dir, pero home, jo aixo dels seixanta mil deus...que voleu que us digui...
Un vespre vaig preguntar a l'home del restaurant que significaven les flors, el menjar i l'incens que cada dia tothom col.loca a l'entrada de les cases i dels locals. Em va explicar que eren ofrenes, ofrenes als deus que convingui, que vols bona sort en el negoci, doncs poses l'ofrena al deu dels diners, que vols que plogui, doncs al de l'aigua... I com que per demanar que no quedi, resulta que acaben posant no se quantes ofrenes. No se, no se, aixo de la bona sort...

Islamisme? Submissio, ja nomes el significat de la paraula islam em tira cap enrera, i si algun musulma t'explica els cinc pilars de la seva religio, apaga i veste'n ! Per mi nomes se'n salva un. Perdoneu que sigui tant radical, pero es que si no recordo malament, el primer pilar es submissio a Al.la; el segon pregar cinc cops al dia; el tercer i el que se salva, ajudar els pobres; el quart no menjar fins que el sol s'hagui posat durant el ramada; i el cinque, peregrinatge a la meca. Soc una ignorant en aquest tema, ho se, i tot son cultures, tambe ho se, pero jo aixo de tanta obligacio...De tota manera he de dir que a Java, on predominava clarament l'islamisme, en general m'han semblat forca tolerants.

En canvi, el budisme el trobo mes de tranquis, que la cagues, no problem, hi tornes, segur que a la propera et sortira millor, i sino una altra vegada. Aprenentatge. Ningu et renya i el millorar no es basa en la bona sort sino en aprendre, en la practica.

Sigui com sigui, el millor del cas es que (excepte algun cas puntual) per aqui les tres religions conviuen perfectament i, fins i tot, hi ha lloc per al cristianisme. I no se ben be com s'ho maneguen, la veritat, pero crec que el que els fa possible la convivencia es un principi en comu, no ofendre-no ofendre's. Bona cara. Somriure.

Pels voltants de Yogyakarta:
-Borobudur, 1300 anys de temple budista, la historia de Buda escolpida a la pedra.
-Prambanan, conjunt de temples hindus i runes. Tambe 1300 anys.
http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio

Les seguents dues parades tambe eren grans ciutats, Bandung i la capital, Yakarta, ciutat batejades com a CAOTIQUES. Aixi que per agafar aire vam decidir que abans fariem aturada a Pangandaran, poblet miniatura de pescadors, a uns doscents quilometres al sud-oest de Yogya.
Despres de tres dies de preparacio vam animar-nos a agafar el bus, com sempre, no l'eksekutif, ni el bisnes, sino l'ekonomik!
Aqui, agafar el public bus es tota una aventura, i un necessita mentalitzacio.
Per agafar l'autobus el primer que cal fer es anar a l'estacio de busos, que generalment cau a uns quants quilometres del centre, aixi que o be tires per el rykshaw o be pel bemo. A nosaltres en va mes el bemo, una furgoneta que agafes gairebe al vol i que te capacitat infinita. Sempre hi tens conversa, tot i que sovint massa "propera". Un cop a la terminal d'autobusos saltes del bemo tu i motxila i esquives com pots totes les ofertes de taxis, begudes, menjar i souvenirs, i intentes dexifrar la logica de l'"estacio", llavors nomes et cal entendre quin es el teu bus i que et costara.
Aixo de que et costara depen molt de la informacio previa que tinguis i de la soltura que li posis, hores d'ara ja ens considerem experts, no ens en colen ni una, je ! (o potser si...).
Finalment al bus, les primeres dues hores t'ho passes molt be, es molt variat, musics que apareixen de sota les rodes i armonitzen una estona del teu viatge, venedors ambulants que et venen tot tipus de menjar, begudes, diaris, la dona que puja amb el pollastre viu agafat per les potes, el que se't posa a fumar al costat, el que se't posa a fumar al davant, un altre parell de musics, deu venedors mes...
Despres de dues hores, tens el cul quadrat i l'espinada comprimida a base de manca d'amortidors i de "carreteres" bonyagudes, llavors et comenca a molestar el fum, els venedors, la dona amb el pollastre i fins i tot els musics. Despres de quatre hores tot t'es igual, nomes vols arribar i tornar a comencar...

Temiem Bandung i Yakarta pel que ens havien explicat locals i no locals, i home, no n'hi ha per tant...
Bandung es una ciutat universitaria amb molta vida que viu proncipalment de la industria textil i que ofereix molts i diversos escenaris.
Yakarta, per la seva condicio de capital, es una ciutat mogudeta, amb els seus gratacels i els seus grans monuments, les seves retencions, la seva contaminacio i les seves olors. Si, potser un parell de dies es suficient!

Finalment de Yakarta a Bangkok !!!
No se perque, Tailandia me la imagino molt mes neta i delicada (potser son les ganes...).

Nomes aterrar, l'aeroport ja em va semblar fantastic, nou, modern i immaculat. El taxi tambe, net, bona olor, aire condicionat...L'autopista, l'skyline de nit, les llums. Quasi quasi em semblava d'estar entrant altra vegada en una de les macrociutats australianes.

Vam comencar a buscar habitacio pel Khao San, un conegut carrer de l'immens centre de Bangkok. Un cop dins la magrana vaig abandonar la idea de ciutat australiana...

no tot son flors i violes

A mesura que avancem cap a l'oest, el temps va empitjorant. Som a Yogyakarta, al centre-sud de Java. El cel es gris i pesa, la calor i la humitat ens asfixien, ens cansen...i finalment cau la tromba d'aigua. Refresca, es respira. Tot esser viu vol respirar, tot...

...En els dos mesos i mig que portem de viatge he vist, i en la majoria dels casos sentit, tota mena d'animals i insectes: el tendre koala, l'inacabat cangur, l'anguniosa serp, el terrific i prehistoric cocodril, la veloc aguila, l'extrany "emo", l'escarabat elefant, el mosquit trompeter, la mosca collonera i les seves incomptables seguidores i, finalment, la RATA DINOSAURE ! I l'altra rata, i l'altra, i la de mes enlla ! Surten a respirar. Si, si, AIXXX !!!!
Ja ho se que tambe a Barna hi ha vida subterrania, i a totes les ciutats del mon mundial, pero es que aqui les clavegueres estan en superficie, son rases a banda i banda del carrer. Rases on hi va a parar tota la merda imaginable i inimaginable. Tot va a parar al carrer, a la rasa. La funcio de la rata dinosaure es la de desembussar-la, i quan ha acabat l'horari feiner et ve a saludar al restaurant, a l'internet, o alla on calgui. Es treballadora i educada. AIXXX!!!!
No es el primer cop que me la trobo, a l'India era pitjor, fins i tot l'hi van muntar el seu propi temple, pero es que no m'hi acostumo. NI VULL.

Perdoneu tot plegat eh, vinga va que no us posare les fotos !

A banda d'aixo, Yogyakarta esta molt be. Es una ciutat de mida mitjana que viu principalment de l'agricultura, del textil, de la tecnologia d'imitacio (i de tot el que calgui d'imitacio) i, per suposat, del turisme.
Pel que fa al turisme, hi ha muntada una veritable xarxa de correvaydile. Nomes posar els peus al carrer, de nord, de sud, d'est i d'oest se sent "Hallo mister, hallo madame !"...Despres d'uns dies ja tens el tic de sacsejar el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta amb un somriure, aquest cop, amb un intrinsec "prou, si us plau, prou".
No es donen per vencuts. Si amb el primer no hi caus, fan correr la veu de que dos guiris caminen cap alla...Trenta segons despres un altre: "tour, tour, transport, transport, laundry, batik, dance performance...", EL QUE SIGUI. Caiguis o no caiguis, trenta segons despres el tercer, el quart, el cinque, el sise...I tu, ja suant la gota gorda. Aixi fins el final del dia, hi somnies i tot !!
Ara ja vaig a la gallega, responc amb una altra pregunta, la mateixa: "Where are you going?", "I tu, on vas tu?"; "What is your name?", "I el teu?"; "Where are you staying?", "I tu, on t'estas?"...Queden parats, no s'ho esperen, despres, i com que ja veuen per on vas, la cosa es transforma en una xerrada mes o menys inofensiva (sempre queda aquell punt d'intentar-te encolomar alguna cosa, of course), i a la fi tots amics.

Em pregunto si realment m'esperen tres o quatre mesos mes de tics i regatejos...Molt em sembla que si ! Altres cultures, aixo es el que anava buscant...

Selamat tinggal

...pero cal avancar

Despres de recorrer en motocicleta la petita illa de Bali vam agafar el ferry cap a la seguent illa, Java.
Primer objectiu, clarissim: GUNUNG BROMO (2329m), un volca actiu i fumejant.
Senzillament espectacular:
http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio

Seguim avancant cap a l'oest...

un mon de somriures

Mitj'hora de retard, una hora de retard, dues, dues i mitja, i ningu deia res, i no calia escarrassar-s'hi, ningu en tenia ni idea...
Vestida de trentacinc graus i congelada a l'avantsala dels vols internacionals de l'aeroport de Darwin, vaig tenir temps d'estudiar-me Bali a la Lonely Planet, de llegir mig centenar de pagines de la meva nova adquisicio, d'anar infinites vegades al lavabo, i res, ningu deia res.
Tenia gana i fred. Volia volar !
Finalment van passar els pilots i les hostesses de vol, i res, no van dir res.
A la fi, i sense una trista excusa, dels altaveus van sortir paraules que deien que els passatgers del vol TL528 a Denpasar ja podiem embarcar i desconnectar tots els aparells electronics.
Un cop a l'avio vaig primer sentir i despres veure l'espectacular tormenta que estava caient, com les de finals d'agost a casa nostra! I justament ara ens haviem d'enlairar? Pero si ja no venia d'aqui!

El vol va comencar animadet i gelat. Encaixonada entre la finestra i el roncaire de la meva esquerra, seguia congelant-me i no podia ni aixecar-me per "passajar" amunt i avall. A la fi, el sopar ! Visca ! L'home del costat s'hauria de despertar per engollir. Quan va haver acabat de xuclar i abans que tornes a roncar, em vaig aixecar i vaig anar a estirar les cames.

M'havien dit que l'aterrissatge a l'illa de Bali es dels mes espectaculars que hi ha. Pero a aquelles hores ja era negre nit i nomes vaig poder veure llumetes repartides aqui i alla.
Vaig jurar i perjurar que no duia bombes, drogues, ni videos porno, i vaig pagar els 25 US$ de rigor per al meu visat de trenta dies.
Nomes sortir de la terminal, desenes de balinesos em vam comencar a assaltar: "transport, transport, cheap, very cheap". Jo nomes volia treure rupies amb una mica d'intimitat !! Ho vaig aconseguir, mig milio de rupies, ole !

Vaig escollir Kuta, a nomes 4 km cap al sud.
A aquelles hores, l'opcio mes assequible, el bus, ja no estva available, no em va quedar altra opcio que passar per l'aro, agafar un cheap tansport, un taxi. Aixi que els que amb tant d'esforc havia aconseguit treure'm de sobre es van comencar a fregar les mans i a fer alguna conyeta ue altra. Que ho fa que una noia sola faci tanta gracia?
Vaig intentar sembla el mes estesa possible i tota decidida vaig dir al taxista que volia anar al Poppies II del Poppies II Lane. En realitat la unica cosa que sabia era que aquest carrer estava farcit d'hotels i de cottages i que, normalment a tot arreu del mon sempre hi ha un hotel que es diu igual que el carrer. I si, bingo !! Ja que hi era em vaig fer mostrar l'habitacio del Poppies II, una habitacio a planta baixa que donava directament al carrer. I home, aixi de bones a primeres, doncs no.
El cansament i les ganes de recolliment em van fer passar totes les vergonyes i em vaig dirigir al primer occidental de vaig veure, en Johnas, un suec d'Estocolm que prenia la "fresca" assegut en un grao del carrer. De seguida va entendre perfectament el que buscava i em va acompanyar, a nomes quinze metres, a un hotel que pel mateix preu del Poppies oferia palmeres, piscina, esmortzar i bany amb dutxa d'aigua freda. No m'ho vaig pensar mes. Tenia ganes de deixar reposar els dotze quilos de motxila i de refrescar-me. Un cop vaig tonar a ser persona vaig sortir al carrer, mes que res per saber on era.
En Johnas tornava a estar al mateix grao. Vam anar a fer una cervesa.
Despres de nomes mitj'horeta, en Johnas ja intenteva convencer-me de que posar les banyes era saludable sempre i quan no ho expliquessis mai al teu/va company/a, es clar ! Amb un somriure d'orella a orella li vaig dir que jo gaudia d'una salut implecable. Vaig seguir com si res i despres d'una estona vaig marxar.

Em vaig perdre. Si, si, ja ho se! No podia ser d'altra manera ! Pero es que el vistos aparador, la meva referencia a partir de la qual havia de girar a l'esquerra, s'havia esfumat, havia desaparegut !! Vaig caminar i caminar en la foscor. Cada dos minuts algu des d'una moto o des d'un cotxe em cridava: "Transport, tansport !!" Home, i potser hagues estat el mes facil, dir al taxista que volia anar al Suka de Poppies II Lane. Pero no em va donar la gana. No podia ser que la primera nit ja em perdes ! Jo sabia que no era lluny, i era cap a l'est o cap a l'oest, nomes es tractava de provar...Em vaig ficar al llit a les quatre de la matinada.

La claror em va despertar. Vaig baixar a esmortzar i vaig mirar al meu voltant. Estava al mig d'un jardi-selva. L'havia encertat !
Ara tot tenia color. Vaig sortir al carrer, vaig caminar pels petits carrers desendrecats, irregulars i plens de paradetes, botiguetes i suicides amb motocicleta.
Tothom em saludava, tothom em preguntava que com estava avui, tothom em somreia. D'entreda jo vaig actuar igual. I desconfiava, desconfiava de tot i de tothom. Pero en un dia i mig ja havia fet un intensiu, ja ho tenia per la ma. Llavors va ser quan vaig entendre l'essencia d'aqui: la vida senzillament flueix. I vaig deixar fluir.

Al capvespre, amb l'esplendid sunset com a telo de fons, la marea baixa i quatre pals clavats a la sorra humida dibuixen un immens i fresc camp de futbol que convida locals i no locals a un confus pero divertit partit. Mentre m'ho miro asseguda a la sorra seca els passants em regalen somriures, algu seu al meu costat i em parla, li parlo. Ja som amics. I marxo.

Em sorprenc somrient, jo, tota sola caminant per aquests carrerons plens de vida, somrient perque soc felic. No importa ara quin sera el meu cami, on viure, com em guanyare la vida. Els somriures de les precioses cares de per aqui es contagien.
Intenten vendre't el que sigui, es veritat, es el seu mitja de vida. Tot esta en no donar-los l'esquena, en escoltar-los i fer-los veure que tu no ets la bicoca, que tu ets senzillament tant humana com ells. Blanca, i humana.

Veig tres ocells volant junts, la mare, el pare i el fillet. Han passat, pero darrera d'ells dues families mes. Tranquil.litat, pau, bondat. El cantar dels ocells.
Sere capac de deixar perdurar aquesta pau alla on vagi?

eps! un moment!

No podia marxar d'Australia sense coneixer la ciutat dels termits, feta a base de saliva, caca i fang de les wetlands de Lichtfield National Park, les Florence Falls i, com no, l'amic cocodril. Quina bestia ! De fet amic, amic...mireu, mireu: http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio.

I ara si, propera parada INDONESIA !!

Petooooons !