Ara ja fa un temps vaig descobrir que el que costa més no és marxar, sinó tornar.
Ostres, el pitjor del cas és que quan ets concient d'això, acte seguit t'adones que t'hi has enganxat, tant que el que més t'esgarrifa és instal·lar-te, apalancar-te, uix ! I després?
Des de llavors he dubtat molt sobre la necessitat o no de desintoxicar-me, i la veritat és que hores d'ara ja he entès que de vegades pensar massa enllà és perjudicial per la salut, a mi almenys em passa, capficar-me em paralitza i llavors ja puc plegar. En canvi, l'experiència em diu que els plans acotadament improvisats em surten molt millor, de fet fins aquí m'han sortit de meravella !!
Aquests darrers dos anys he estat quieteta a Barcelona, bé, no sense les meves breus però seguides escapades a països veïns, una altra manera de viatjar. I poc a poc, i sense pensar gaire, he esbrinat un altre plaer del marxar, que és el tornar !
És un plaer descobrir nous horitzonts per aquí i per allà, però ho és perquè tinc el plaer de tenir ca meva i, en aquesta, els meus aliats. No puc demanar més !!
Sandra
3 comentaris:
Sens dubte et seguiré a través de la literatura, i qui sap si potser, ara que acabo just de tornar i entenc perfectament què vols dir amb el plaer de ser a casa però amb les pessigolles sota la pell per voler tornar a marxar, aviat no em creuaré pel teu camí ... allà on vagis, per compartir, desintencionadament, alguna mirada amb tu.
No et cal sort, et desitjo aventura.
Una enorme abraçada-
Mun
ENHORABONA!
Ves i passa-t´ho bé.Per al que sigui, aquí quedem els aliats de ca teva.
Mum.
fot el camp i no t-ho pensis mes.
ja esperem la teva tornada.
pp
Publica un comentari a l'entrada