ni hao, ni hao

...Xina, em queda per veure XINA.

Dos dies i dues nits en tren separen Ha Noi de Beijing, o tres mil quilometres, o dos mil cinc cents minuts...
Despres d'un parell d'hores d'espera vam pujar al tren i un cop a la cabina vam coneixer els nostres companys de viatge: na Becky, una comptable americana de Chicago, i n'Eric, un comercial xines ciutada de Ha Noi. De seguida n'Eric va treure el seu termo i va preparar te per als quatre. Vam comencar a conversar, a explicar-nos les tipiques coses, d'on veniem i a on anavem, quina era la nostra vida als paisos respectius, si parlavem xines... Evidentment la darrera questio provenia del xines, de n'Eric. Ell, que parlava un angles perfecte, ens va dir que saber quatre senzilles paraules en xines ens facilitaria molt la vida a Xina, aixi que ens va comencar a ensenyar el mes basic i els tres vam comencar a repetir ni hao (hola), xiexie (gracies) i duoshao qian (quant costa?) sense parar, i a comptar de l'u al cinc, yi, er, san, si, wu, yi, er, san, si, wu. Ja ho teniem ! Em puc imaginar la fila que feiem, pero ja ho teniem !

A mitjanit vam arribar a la frontera, ens van fer baixar del tren per segellar la sortida de Vietnam i ens van fer pujar al tren xines. El tren xines era com un pastis de nata i maduixes, catifes, mantelets brodats, termo de plata i or... Res a veure amb l'austeritat del tren vietnames.
La policia va pujar al tren i va comencar a fer el control de rigor, l'Eric ja ens havia advertit de la serietat xinesa, pero fins que no ho vaig veure no vaig entendre ben be a que es referia. Mes rectes que un pal i amb cara de pomes agres, els policies ens van demanar els passaports i acte seguit van girar cua, ells i passaports. Despres d'una estona van tornar i van preguntar qui era l'holandes (jo ho trobava obvi pero...). En Jetze va respondre. Li van fer buidar la motxila i li van fer obrir fins el mes minuscul paquet. Quan van arribar a l'estutx dels CD's van comencar a preguntar-li que hi havia gravat, tot plegat en un xines impecable, menys mal que l'Eric era alla. Jo per dintre anava pensant -si ja s'esberen amb uns simples CD's, quan arribin al tio de les dues espases samurai... D'aqui no en sortirem ni dema...-
I efectivament, al cap d'una estona es va comencar a sentir rebombori, vaig treure el cap pel passadis i vaig veure sis policies amuntegats davant de la cabina de l'artista mirant-se al.lucinats les dues espases, i generant tota una successio de sons secs i monosil.labs per a mi del tot incomprensibles.
No se ben be com va acabar la cosa perque vaig preferir ser discreteta, pero encara vam estar aturats una llarga estona.
A les set del mati el tren es va aturar a Nanning i vam poder anar a passajar un parell d'hores. L'Eric es quedava aqui.

Cap al migdia un altre viatger va apareixer a la nostra cabina, en Xiao Bin, o en Bin Xiao, ara no ho se... I tant timid que semblava...
A l'hora de sopar vam anar en Jetze, na Becky i jo al vago restaurant, i acte seguit va apareixer en Xiao Bin i va seure amb nosaltres. De sobrte les cambreres van servir-nos menjar i vuit cerveses. En Xiao Bin ens convidava. No hi va haver manera de fer-lo baixar del burro, aixi que un cop liquidades les cervesess vam demanar una altra tanda, era el minim... Pero tampoc aquest cop ens va deixar pagar, despres d'insistir del dret i del reves que aquesta la pagavem nosaltres vam desistir. Va passar una noia amb un carro ple de menjar assecat i en Xiao va comprar-nos un paquet de vedella (crec...). Potser patia per si no menjavem... No ho se, nosaltres al.lucinavem.
En XB no parlava ni paraula d'angles, aixi que na Becky va treure el seu "point it", un desplegable amb tots els dibuixets de totes les coses que et calen per sobreviure, que si un pollastre, que si un doctor, que si un suc de taronja... Imagineu-vos el panorama, tots quatre assenyalant el que voliem dir i fent mimica, i ja tres cerveses al cos! Vam aprendre tres paraules mes en xines: pangjiao (amic), pijo (cervesa) i, of course, gambe (salut) !

Entrant a Beijing ens envoltaven blocs i mes blocs de pisos alts i massius, d'un estil comunista rabios, i una boira blanquinosa, aquesta vegada de pol.lucio. Nomes arribar a l'estacio de tren vam aconseguir un mapa de la ciutat. No seria tasca facil...
El taxista ens va rebre amb un eructe com un tro seguit d'una carrespejada i, finalment, d'una escopinada llancada des de la finestra a uns quants metres sobre el carrer...

Primeres intantanies a http://picasaweb.google.es/sandra.aran.selvaggio